Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Un sol poble

[pureHTML] [p]Han transcorregut prop de tres setmanes des de la febrada d'Arenys de Munt i aquest temps marca una distància raonable per aportar algunes dades i recollir algunes reflexions.

Tant va pujar la febre, sobretot la mediàtica, que un mitjà digital de titularitat pública (que no és el que acull aquest bloc) es va descomptar un pèl quan afirmava: “El més destacable d'aquest diumenge ha estat, sens dubte, la participació, que amb un 41% ha assolit una fita gairebé rècord al municipi, només superada per les cites electorals locals i pel referèndum sobre l'Estatut”

Les dades reals de totes les últimes consultes electorals celebrades a Arenys de Munt, desmenteixen aquesta afirmació moguda no sabem si per un error, fruit de la precipitació informativa, o de l'entusiasme subconscient d'algun redactor digital: [/p][p]

RESULTATS ELECTORALS A ARENYS DE MUNT
– Eleccions europees 2009: 35,14%
– Eleccions generals 2008: 70,39%
– Eleccions municipals 2007: 58,13%
– Eleccions al Parlament de Catalunya 2006: 63,19%
– Referèndum Estatut 2006: 55,87%
(Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Governació i Administracions Públiques)

És a dir, totes les cites electorals, llevat de les europees, van registrar votacions més altes que la consulta popular sobiranista del 13 de setembre passat i en aquesta, a més, podien votar joves de 16 i de 17 anys, que no tenen accés al sufragi en les eleccions oficials.

Els números són els que són però la qüestió més interessant no rau aquí. De l'allau d'opinions i anàlisis de tota mena que ha caigut aquests dies, triant i garbellant entre dites i escrits de representants polítics, tertulians, columnistes i blocaires, n'hi ha un parell d'aportacions que entenc valuoses i que m'han cridat l'atenció.

La primera aportació, de l'historiador Agustí Colomines, home convençut de la idea d'una Catalunya independent, però gens partidari de les estratègies de l'independentisme 'oficial'
“…Em sembla inaudit que els partits nacionalistes que tenen o han tingut responsabilitats de govern s'apuntin a una estratègia dissenyada per les CUP i plataformes d'aquesta mena, que inclou el futur partit muntat a partir de Reagrupament, amb Laporta al capdavant. L'agenda del catalanisme no pot marcar-la aquell que no té voluntat d'ocupar l'espai central de la política catalana ni fa cap esforç per fer-ho. Qui s'hi deixi arrossegar, estic segur que en pagarà les conseqüències, perquè la societat catalana no és tan radical (i empro el terme en un sentit de profunditat) com la imatge que en dóna la política…”

Per si l'ebullició de les últimes setmanes portés alguns sectors polítics i mediàtics a mirar el projecte de llei de consultes impulsat pel conseller Ausàs (ERC) com una nova plataforma per a consultes sobiranistes, Colomines recorda:“…la llei de consultes que ha presentat el conseller Ausàs és tan constitucional que, si s'aprova tal com està, mai no podria donar cobertura legal a una consulta com la d'Arenys de Munt. Aquesta llei no permet que votin els menors de 18 anys, ni deixa participar als immigrants i, a més, s'ha de convocar després d'obtenir el permís de l'Estat, que en cap cas permetria preguntar als ciutadans si volen que Catalunya sigui independent o no”

La segona reflexió se sustenta en la idea força que ha presidit la societat catalana durant les últimes dècades i que és segurament la clau de la nostra convivència civil: “Catalunya, un sol poble”. El concepte venia ja dels anys de la resistència contra el franquisme. Va ser un element clau en la transició democràtica i ha estat  peça cabdal en la política i a la gestió diària del país aplicada pels els diferents presidents de la Generalitat des de Jordi Pujol.

Les grans idees força estan per recordar-les si algú veu risc de desorientació o de situacions encara pitjors com eventual un clima de confrontació social entre ciutadans o entre territoris. Arenys de Munt es va apuntar entusiàsticament al joc. Altres poblacions catalanes, en funció de les seves majories municipals també hi estan disposades. No és el mateix cas a Lleida, ni a Tarragona, ni ho seria en absolut a Barcelona o a altres grans ciutats en el cas que algú plantegi un pronunciament municipal. En aquests dies de la febre, ja hem vist, llegit o escoltat alguns comentaris i opinions sobre la composició demogràfica d'aquest o d'aquell municipi, sobre l'origen majoritari o minoritari de la població a un lloc o a un altre.

Quan l'origen de la població entra en joc com a base d'un argument polític, ja podem posar-nos a tremolar. És que algú es planteja seriosament que hi hagi un xoc de legitimitats entre la Catalunya 'autòctona' i la Catalunya 'nouvinguda' ?  O entre la Catalunya metropolitana i la Catalunya rural?

Per evitar-ho està el valor de la unitat del poble i per a recordar-ne la seva importància estan els presidents. El president José Montilla recorda sovint la necessitat de preservar aquesta unitat civil treballada durant dècades, en mig de no poques dificultats. No és extrany que ho hagi fet també en aquest debat de política general celebrat al Parlament. I és normal que ho hagi fet igualment -amb un to menys institucional però d'una manera preclara- el vicesecretari general del Partit dels Socialistes de Catalunya, Miquel Iceta. Seva és la segona aportació valuosa, a judici d'aquest humil blocaire:
“…Precisament ara, quan la nostra societat es fa més plural i complexa, és quan el catalanisme ha de ser factor d'unió i no de divisió. No serà la divisió que alguns volen entre separatistes i unionistes la que ens farà avançar. Encara eens queda molt a fer per aconseguir que molts ciutadans de Catalunya s'identifiquin suficientment amb el país, la llengua i la cultura catalanes com per pitjar l'accelerador cap al no res. En els trens que no s'aturen a cap estació no puguen més viatgers”.[/p] [/pureHTML]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.