Profile Image

Dídac Boza

Periodista

L’Estatut i el pacte

[pureHTML]

[p]imatge[/p]

[p]Ja sabem que no és de rebut que el Tribunal Constitucional s'estigui més de tres anys per resoldre en relació a una llei bàsica com és l'Estatut de Catalunya. És coneguda, i tampoc és de rebut, la condició de provisionalitat de l'alt tribunal que ha de decidir sobre una norma bàsica tant important.

Com que aquest post no és cap text jurídic, ni té validesa legal, ni ha de passar el filtre de cap Alt Tribunal, ho podem dir clarament: L'Estatut de Catalunya és el més important de tots els textos autonòmics perquè és essencialment de Catalunya i de la seva condició nacional d'on parteix tota la construcció de l'Estat autonòmic espanyol equivalent a un estat federal. Agradi més o menys a uns o a altres, això és així, com ho va ser en el breu període democràtic de la República o com ho era en els anys 1977-1978, quan es va elaborar la Constitució actual.

S'ha parlat i escrit molt en les últimes setmanes sobre si l'Estatut és fruit d'un pacte entre Catalunya i Espanya que no pot quedar a exposat al criteri d'un grup de magistrats. En mig del soroll previ a la ditxosa sentència, hi ha hagut veus més o menys destacades i conegudes interessades ara en negar-ho. Alguns ho neguen des de la posició més còmplice amb la intencionalitat més desestabilitzadora amb la qual es van presentar el recurs del PP i d'altres. Altres ho neguen per què preferirien que la relació Catalunya-Espanya es trenqui abans que una millora de l'autogovern que encaixi en el conjunt de l'Estat.

Evidentment que sí existeix ha un pacte no escrit. La mateixa Constitució de 1978, el primer Estatut de 1979, l'Estatut actual són fruit d'una consciència comuna, de quelcom que -amb més o menys entusiasme- tenien clar els anomenats pares de la Constitució: que per consolidar la democràcia a Espanya és imprescindible donar resposta  política a la voluntat nacional d'autogovern de Catalunya i del País Basc.

La mateixa paraula “nacionalitats” recollida en l'article 2 de la Constitució és la prova més evident d'aquest pacte. “Nacionalitats i nació és el mateix” ha dit fa pocs dies en una entrevista el catedràtic i pare de la Constitució Gregorio Peces Barba, que no és precisament un defensor de l'actual Estatut català.[/p][p]Conclusió:
Esperem que aquest Tribunal Constitucional, esquinçat en la seva composició i bastant qüestionat en la seva imatge pública, acabi d'una vegada la seva feina i dictamini. L'últim que ens arriba és que ja falta molt poc. Les reaccions -polítiques i, potser legislatives- vindran després. Després de la decisió, i en funció de com sigui la sentència, el pacte Catalunya-Espanya es tornarà a rubricar o en part s'haurà de refer. Però la màxima de 1977 segueix essent vàlida: per què hi hagi estabilitat democràtica a Espanya hi ha d'haver una resposta política vàlida per a Catalunya. Això ho saben tant a l'esquerra com a la dreta, al Govern o a l'oposició. Ho tenen clar aquells que es diuen constitucionalistes com els qui es reclamen federalistes, els sobiranistes (ja siguin acabats d'arribar o de llarga tradició) i fins i tot algun que altre 'aventurer'. [/p] [/pureHTML]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.