Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Motius d’orgull

[pureHTML] [p]Diumenge a la tarda. Un jove barceloní escriu el missatge seguent a trvés de Twitter: “Anant a a Pride BCN. A veure si aquest cop aconsegueixo entendre de què m'hauria de sentir orgullós. Uns minuts més tard, rep la resposta d'un amic de Facebook: “Un suggeriment per al teu orgull, estimat: l'orgull de viure a un país que està entre els més avançats del món en el reconeixement de drets de ciutadania”-[/p][p]Aquest intercanvi digital es produïa mentre uns quants milers de persones s'afegien a la marxa lúdica i festiva que ha demostrat que es pot barrejar festa i reivindicació. [/p][p]Com sempre passa (i és bo que passi en democràcia), no tothom hi està d'acord. No em refereixo a aquella part de la població que s'autoclassifica en el centre-dreta o la dreta que considera inadmissible el matrimoni homosexual. Ells tenen la llibertat de no casar-se, de no assistir a cap unió entre persones del mateix sexe i, fins i tot, el dret de no desitjar felicitat als seus amics o amigues gais o lesbianes. La grandesa dels drets civils és aquesta: ho són per a tothom, fins i tot per a aquells que no hi creuen ni en faran ús mai. Tard o d'hora (quan s'hagi resolt el recurs de l'Estatut, suposo) el Tribunal Constitucional haurà de tancar una batalla que els sectors més conservadors saben perfectament que tenen perduda. [/p][p]Però deixant a banda la part conservadora de la societat, hi ha també un debat intern entre grups i associacions d'això que, tradicionalment i periodística, hem vingut anomenant col·lectiu de gais i lesbianes. N'hi ha que els molesten la festa, la publicitat, els patrocinis i els diners rosa. Són els que pensen que la reivindicació no és compatible amb un determinat tipus d'acció (comercial, festiva, empresarial). A diferència d'aquests sorgeixen amb força (a Barcelona i a totes les grans ciutats d'Europa) empresaris i agitadors socials (en el millor dels sentits) que han vist clara una altra jugada: la visibilitat és la principal arma de poder de la comunitat gai. [/p][p]Organitzar a l'inici de cada estiu grans festes i parades no serveix únicament per atreure turistes i fer negoci (això també, i bona falta fa, tal i com estan les coses). Naturalment que la majoria d'homes i done homosexuals no tenen els cossos esculturals que es passegen a les carrosses ni viuen en un univers de plomes i talons de drac. El més important de manifestacions com el Pride Barcelona no està en l'espectacle, ni en la facturació que se'n deriva per a hotels, bars, restaurants, botigues i discoteques. Per damunt de tot això hi ha un aprenentatge històric a partir del qual els drets de gais i lesbianes s'obren pas al primer món (per desgràcia la fórmula no és aplicable en els països més febles econòmicament). La comunitat homosexual ha aprés a utilitzar com a arma de conquesta social  una de les bases fonamentals del capitalisme: la  seva condició de col·lectiu consumidor, la seva capacitat de gastar i de comprar. Als Estats Units, on les coses legalment segueixen essent complicades per als drets dels homosexuals, ho han sabut aplicar força bé durant dècades.[/p][p]Totes els camins són encertats si són pacífics, legals i tenen com a objectiu el reconeixement ple dels drets de ciutadania per a les persones que practiquen i defensen la diversitat sexual que és tant tradicional i  pròpia de la condició humana com la humanitat mateixa.[/p] [/pureHTML]

0 thoughts on “Motius d’orgull

Respon a Joan Tudela Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.