Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Eleccions, malgrat tot, europees

[pureHTML] [p] [/p][p]Europa ha començat a votar. S'ha iniciat el procés de l'elecció (per sufragi universal, com toca) dels membres del Parlament Europeu, aquest gran desconegut de la no tant desconeguda (però molt poc interioritzada per la ciutadania) Unió Europea.[/p][p]50 anys després de les primeres passes d'integració Europea, s'ha avançat molt, evidentment, però encara hi ha molt de camí a recórrer fins arribar al dia que els ciutadans d'aquesta Unió sentim com a decisives i rellevants unes eleccions que es fan cada cinc anys i que, amb tota seguretat, influeixen molt més en les normes i regles que regulen la nostra vida quotidiana que no pas ens pensem.[/p][p]Tots els europeus portem ja setmanes sentint i llegint proclames dels partits, sempre o quasi sempre en clau domèstica. A Catalunya i a Espanya, bombardeig i foc creuat sobre el possible vot de càstig a un govern o a un altre, batalla dialèctica entre Falcons presidencials i escortes expresidencials, foc creuat sobre el català Europa i el castellà a Catalunya, comparacions extraterrestres entre avortistes i pederastes… Poc, molt poc debat sobre les prioritats pressupostàries de la Unió Europea, sobre la ciutadania europea, sobre l'espai comú europeu en matèries com l'educació, la recerca, la seguretat o la política exterior.[/p][p]A Itàlia, Berlusconi i les seves festes han convertit la campanya en una mena de mal relat per a adolescents. “Jo sóc Superman”, ha dit en les últimes hores un primer ministre que ofèn la intel·ligència i la dignitat democràtica i que no es mereixen ni aquells que el voten de forma majoritària.[/p][p]Al Regne Unit, on van a les urnes ja aquest dijous, el clima és de descomposició política, amb representants dels dos grans partits enxampats en el mal ús dels fons públics que reben i amb el primer ministre laborista Gordon Brown a les portes de la dimissió, o si més no això comencen a demanar ja parlamentaris del seu propi partit. Tot un panorama que no afavorirà precisament l'escassa afecció que senten els britànics per la Unió Europea. És més, quan les mirades estan posades en Irlanda i en l'esperança que un proper referèndum -un altre- doni llum verda al Tractat de Lisboa, les alertes podrien tornar a sonar des del Regne Unit. Els conservadors ja han advertit que, si recuperen el poder a Londres, vetaran el nou tractat europeu. [/p][p]Així estan les coses en això d'Europa i, com ja es veu, no sembla que hagin d'estat millor a curt termini. Però, malgrat tot, anirem a votar. Ho farem perquè sabem que a Europa els camins i les solucions són difícils però veiem clar que no hi ha solució sense Europa.[/p][p]És evident que aquesta Unió no podrà assemblar-se gaire a la dels Estats Units d'Amèrica. No podria perquè la història, la diversitat lingüística i cultural d'Europa requereix solucions més complexes. Però també és evident que hi ha una realitat que s'imposarà per sobre de les reticències locals i dels bloquejos institucionals. [/p][p]Pot ser qüestió de dècades -i ja em perdonaran els ortodoxes de qualsevol de les ortodòxies nacionals- però és inevitable que es vagi generant una particular consciència nacional europea. Segurament tindrà molt poc a veure amb el conceptes de consciència i de nació que hem conegut durant els segles XIX i XX. La força de ser i sentir-se europeu l'han de donar els valors, el model social i econòmic, la capacitat de coordinar esforços davant les altres potències. Que els polítics locals en parlin més i s'ho prenguin més seriosament és un problema que haurem de resoldre. Però sempre és millor fer-ho escollint, votant.[/p] [/pureHTML]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.