Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Vots de càstig i silenci trencat

Dilluns, 7 de juliol. Repasso el primer titular del nostre diari digital : “Laporta se salva de molt poc”. Em pregunto si no hi hauríem d’afegir quelcom així com “de moment”. Més d’un 60 per cent de rebuig és molt més que un “vot de càstig”, expressió utilitzada pel mateix Joan Laporta, per aquest diari i per tots els mitjans de comunicació. Laporta diu que se sent “legitimat” però sap que moralment la censura contra la seva gestió ha triomfat clarament. A l’actual president Barça només li ha quedat agafar-se a la corda del que diuen els Estatuts del club per evitar caure per la pendent. L’altra opció seria avançar les eleccions però -es clar- això potser resoldria la crisi directiva del Barça, probablement no ajudaria gens a Laporta i als directius actuals.

Diumenge, 6 de juliol. Trobo que s’ajusta més a l’expressió ‘Vot de càstig’ el que ha passat aquest cap de setmana al congrés del Partit Popular de Catalunya. Déu n’hi do, Montserrat Nebrera, el ‘festival’ que ha aconseguit aixecar en pocs dies, quan al començament de l’aventura no estava gens clar que obtingués els avals necessaris per poder optar a la presidència del partit. Un 43% dels suports fan pensar què podria fins i tot haver arribat a descavalcar de la presidència a la candidata proposada ‘digitalment’ per la direcció del PP a Madrid. Nebrera havia dit fa moltes setmanes, en declaracions a aquest diari que jugava al “tot o al res”. No ha guanyat però és evident que ara seguirà jugant després d’haver obtingut prop de la meitat dels suports en el congrés. De moment ella ja diu que el seu interlocutor no és Alícia Sánchez Camacho, sinó el propi Mariano Rajoy. Atents!

Dissabte, 5 de juliol. Finalment transcendeix el greu accident patit fa més d’una setmana pel cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, intendent Xavier Vilaró, en rebre l’impacte d’una bola de goma disparada pels Mossos quan dispersàven un grup de violents a la plaça d’Espanya. Es poden entendre alguns raonaments en el sentit de no magnificar uns incidents que evidentment van ser minoritaris a la ciutat. Naturalment s’ha de preservar i respectar -i em consta que s’ha fet- la intimitat de Vilaró i del seu entorn familiar en una situació de salut molt delicada. Però, un cop tingut tot això en compte, sorgeixen inevitablement algunes preguntes:

  • “Què esperava aconseguir l’Ajuntament de Barcelona ocultant durant cinc dies un incident com aquest ?
  • Com creien els responsables municipals que sortiria el cas a la llum?
  • No hauria estat millor una informació clara, precisa i tant prudent com hagués calgut sobre un accident malaurat?

A vegades, el silenci no fa més que complicar les coses. El més important, però, és que Vilaró, un home al qual conec, un molt bon servidor públic i una bona persona, es recuperi el més aviat possible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.