Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Robar l’aigua?

L’altre dia vaig saber que la neva neboda, que té cinc anys i viu a Reus, va preguntar si “és veritat que els de Barcelona roben l’aigua”. Era la seva lògica. necessitat d’entendre què volia dir una afirmació tant contundent que havia sentit, potser d’un altre nen de l’escola.

Malament, quan la típica conversa de compromís sobre el temps i la pluja (“Sembla que està plovent força” o “no sé pas que passarà si segueix sense ploure”) traspassa la porta de l’ascensor i surt del replà de l’escala per arribar a un Consell de Govern o a un Consell de Ministres. Malament, quan ja no és el veí de casa amb qui comentem si plou o no plou, quan n’hem de parlar entre territoris i quan tot això arriba fins i tot al pati d’escola.

Per molt avenç tecnològic que tinguem i molta societat democràtica (amb les seves regles del joc se suposa que ben ordenades) quan es tracta de disputar-nos l’aigua, tendim a reproduir el comportament ancestral de milions d’anys: anar a garrotades (ara, per sort, són només dialèctiques, però són garrotades al cap i a la fi).

El Govern central i el Govern de la Generalitat estant pensant en deixar sense efecte el decret de sequera que empara la prolongació fins a Barcelona del minitransvassament de l’Ebre. Això passa després de setmanes on hem tingut manifestacions populars a la regió de l’Ebre en contra de la mesura; contradiccions o, si més no, actitud confuses per part d’alguns responsables polítics; utilització partidista -faltaria més- d’una situació crítica com era el risc de restriccions a l’àrea de Barcelona i reaparició de tos els localismes possibles atiats, sovint des del foc de la política.

La pluja caiguda farà que la canonada no funcionarà i es calmaran les coses(segurament fins a la propera sequera). Però, per intentar treure’n alguna lliçó de tot això, potser resumir algunes coses que han quedat clares:

  1. Davant d’una situació crítica, els governants han de prendre decisions que, lògicament, no agradaran ni beneficiaran a tothom. Una zona on viuen més de quatre milions de persones i que és motor econòmic del país (entengui’s Catalunya i Espanya) no pot quedar sense aigua si es pot evitar.
  2. En situacions així no s’hi valen les mitges tintes, el voler fer content a tothom, l’ambigüitat i la confusió. I d’això també n’hi ha hagut per part d’alguns responsables del Govern català.
  3. Queda demostrat el recurs fàcil d’atacar qui Governa en una situació com aquesta quan durant una bona colla d’anys passats, qui governava no va posar en marxa cap de les infraestructures d’aigua que ara sí han començat a fer-se:
  4. Els sentiments d’identitat nacionals (sigui de la nació que sigui) se’n van a pastar fang cada quan algú planteja tocar aquest voraviu que són els rius (Amposta versus Barcelona; Aragó versus Catalunya, etc.)
  5. Resoldre el conflicte de l’aigua, d’una manera estable i amb l’acord més o menys de tothom sembla una utopia impossible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.