Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Laïcitat, creus i creuetes

S’han llançat en croada. Davant la intenció del Govern central, anunciada per seva la vicepresidenta, de reformar la Llei de Llibertat Religiosa per “avançar en la laïcitat” de l’Estat, uns quants articulistes, i locutors de ràdio i, naturalment, alts representants de l’Església catòlica han començat a emetre el senyal d’alarma.

Aquest últim cap de setmana, el cardenal arquebisbe de València, Agustín Garcia Gascó (foto), donava  la consigna de la contrareforma en plena processó de la Maredeueta. El cardenal adverteix que hi haurà “legítima resistència” resistència contra “qualsevol intent de l’Estat d’envair els àmbits sobirans de la família”.  Bé. Ja n’hi ha prou. Potser convindrà parlar ben clar i deixar una mica de banda la correcció política.

Qui envaeix l’àmbit de qui?  On és la llei que impedeix a tothom que així ho desitgi regular les seva vides d’acord amb els preceptes de l’Església catòlica? Qui obliga a casar-se als homosexuals ?    Qui obliga cap dona avortar?  Quin problema té qualsevol ciutadà catòlic de l’Estat per practicar lliurement la seva religió? Amb la Constitució a la ma, hi ha algú que pensi realment que aquest o qualsevol altre govern podria fer aprovar una llei que vulnerés els drets de les famílies catòliques ?

És evident que ni els cardenals, ni els bisbes, ni tan sols els locutors de la COPE pensen que a Espanya estiguin en risc els drets i les llibertats dels catòlics practicants. Naturalment que no. El que sí veuen en risc, el que porten molt malament, és veure com es va desmuntant el monopoli de la moral i de la ètica que durant segles els havia cedit l’Estat. Formalment, aquella situació de privilegi va quedar extingida amb la Constitució de 1978. En la pràctica però -com va passar en altres aspectes de la transició democràtica- acords i normes posteriors van venir a “suavitzar” el que determinats sectors podrien considerar un “excés de laïcisme”.

Fa temps que l’Església catòlica perd terreny social a Espanya i a altres països d’Europa. Els usos i costums de la gran majoria de ciutadans, fins i tot de molts d’aquells que es declaren catòlics practicants, queden bastant lluny d’alguns dels preceptes de l’Església en matèria de sexualitat o família. No és res de nou. Passa des de fa dècades. Any rere any, l’Església espanyola  veu com augmenta el nombre de matrimonis civils, ara ja superior al de casaments religiosos. Els sacerdots que oficien a casaments, batejos o comunions comproven com el que es fa, molt sovint, no és un acte religiós sinó una mera convenció social on la religiositat està molt allunyada o senzillament no té res a veure amb la intenció i l’esperit dels celebrants.

Els cardenals i bisbes ho saben. En el fons, fa temps que s’hi adapten. Superficials o no, aquestes celebracions de  casaments, batejos, comunions i fins i tot funerals són -de moment- la garantia de la presència eclesial en la vida de les famílies. Són la prova del nou de la implantació de l’Església catòlica entre la població, i de pas la garantia per a obtenir els recursos de l’Estat per a sustentar-se. Per això es revolten contra tot reconeixement de drets que “toqui” els seu model de família contra tot allò que normalitzi en la llei allò que queda fora del seu discurs.

És comprensible que els espanti això de la “laïcitat”. Però, a aquestes alçades, trenta anys després d’aprovada la Constitució, també és comprensible que milions de ciutadans reclamem que si posem una determinada creueta en la nostra declaració de la renda, serveixi realment per allò que demanem i no per a una altra cosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.