Profile Image

Dídac Boza

Periodista

No tenia carisma, però no calia

La seva gestió no va brillar i ell no tenia carisma. El cert és que amb la durada i les circumstàncies de la seva presidència del Govern d’Espanya, el carisma era luxe que Leopoldo Calvo-Sotelo no es podia permetre, ni que l’hagués tingut.

Entre la multitud de declaracions institucionals, comunicats i articles que s’han escrit des de dissabte sobre la figura de l’ex president del Govern desaparegut no ha faltat qui ha recordat críticament que era un polític conservador que va aplicar polítiques de dretes. El detall és tant obvi com irrellevant, a l’hora de definir la seva contribució, curta en el temps però decisiva, al context polític que ens trobem avui. Calvo-Sotelo va empènyer amunt per ajudar un país que havia ensopegat en el 23-F, a pujar l’esglaó següent en el camí cap a una democràcia consolidada.

Ho han explicat en les últimes hores, en primera persona, ex presidents i protagonistes de la transició política. Jordi Pujol ho recordava aquest diumenge en un article a La Vanguardia. “Estic rebent moltes pressions pel tal que els militars colpistes no siguin jutjats, però això és inadmissible”, va dir Calvo Sotelo al president de la Generalitat en una conversa telefònica d’aquells mesos tant difícils.

Aquell home -efectivament conservador i procedent d’una de les nissagues ancestrals de la dreta espanyola- va entendre perfectament que la jove i feble democràcia de 1981 i 1982 estaria condemnada a mort si el Govern no resistia les pressions. Les de de bona part de l’Exèrcit (segurament la majoria) i les de sectors militars i civils (ultres i no tant ultres) que reclamaven l’aplicació de  mesures d’excepcionalitat constitucional al País Basc, una opció que Leopoldo Calvo-Sotelo va rebutjar sempre de ple. La transició espanyola havia resistit fins llavors el mirar cap a una altra banda i no jutjar els responsables de la dictadura però no hagués aguantat la impunitat dels colpistes o les conseqüències d’una ocupació militar dels carrers d’Euskadi, com alguns proposaven aleshores.

Les cartes polítiques que la sort va donar a Calvo-Sotelo  difícilment haurien pogut ser més dolentes. Per no tenir, no tenia ni l’autoritat moral d’haver ser investit després de ser el candidat a president del Govern en unes eleccions. Ben al contrari, va heretar una situació extrema que havia forçat l’ex president Adolfo Suárez a dimitir de forma sobtada. No tenia partit, perquè la UCD que ell va contribuir a crear amb Suárez en aquells moments ja estava en caiguda i desintegració lliures. La situació militar, política, econòmica i militar eren crítiques. No va tenir carisma, ni calia. Es necessitava discreció i sang freda i ell les va tenir.

Qualsevol ciutadà que, com jo, tingués 16 anys el 23 de febrer de 1981 pot recordar en primera persona del que representa la por real i tangible de tornar al pou de la repressió que van patir les generacions anteriors. És bo que els que són més joves tinguin clar també que Leopoldo Calvo-Sotelo va contribuir clarament a allunyar aquell perill i que va iniciar una feina que, després Felipe González i Narcís Serra, entre d’altres van poder completar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.