Fugida de la monarquia

“El rei ha marxat!” És una frase que ha ressonat no poques vegades al llarg de la història espanyola recent. “El rei ha fugit” és la descripció més precisa i real de la situació que van viure, com Joan Carles de Borbó, el seu avi Alfons XIII, i la seva rebesàvia Isabel II. Totes tres biografies tenen un patró comú: corrupció amb enriquiment personal; vides privades entregades a la luxúria amb més o menys escàndol, i la connivència amb dictadures militars o amb els sectors més reaccionaris de l’exèrcit espanyol.

En els dos casos anteriors de fugida borbònica, el crit “ha marxat el rei” era un clam d’alegria dels republicans d’arreu d’Espanya, desitjosos d’acabar per sempre amb un sistema de poder hereditari, antidemocràtic per definició i obertament contradictori amb la Declaració Universal dels Drets de la Humanitat. Les fugides d’Isabel II i d’Alfons XXI van donar pas a les dues curtes experiències republicanes en la desestructurada història de l’estat espanyol. Però a l’”Espanya eterna” la monarquia acabava tornant un dia o altre i sempre ho feia de la ma d’un general, es digués Manolo (Pavia) o Paco (Franco) i que irrompia en el poder ja fos a cavall o en avioneta, segons els usos militars de cada moment.

En els segles XIX i XX l’ànima majoritàriament ultraconservadora de l’exèrcit espanyol tornava a donar una vegada i una altra “noves oportunitats” a una dinastia que ja havia demostrat la seva tradició corrupta al llarg del temps. El pacte més sòlid a l’Espanya dels darrers segles ha estat el de l’exercit i els borbons. Els primers seien el monarca en el tron i el “deixaven fer” a canvi de representar una determinada idea de l’Espanya “nacional”. L’última actualització d’aquell pacte, l’any 1978, és el que oficialment s’anomena “pacto constitucional”.

El pacte més sòlid a l’Espanya dels darrers segles ha estat el de l’exercit i els borbons

Tot el que surt ara referit a les investigacions judicials sobre les activitats de Joan Carles de Borbó confirma fins a quin punt va funcionar aquell compromís mogut per “raons d’Estat”. El silenci i la mirada cap a una altra banda dels partits hegemònics que han liderat els governs d’Espanya al llarg de quatre dècades -també dels governs de Catalunya durant els mateixos anys- han estat elements clau per sostenir la part més inconfessable del pacte de 1978.

A diferència del que va succeir amb les fugides borbòniques anteriors, la de Joan Carles no és conseqüència directa d’una expulsió per canvi de règim, sinó que es tracta d’una mesura amb finalitats “preventives”. La sortida de Joan Carles a l’estranger té tota l’aparença de ser una mesura acordada o decidida pel poder establert a l’Estat. Un indicador, potser, de que el grau de feblesa de la monarquia pot anar molt més enllà del que es permet en les declaracions i comunicats oficials.

Aquest cop, en el segle XXI, no està gens clar que l’anacrònica institució monàrquica tingués una nova oportunitat a Espanya si no sobreviu al final vergonyós i humiliant de Joan Carles de Borbó. De moment, un efecte immediat de la implosió borbònica el veurem en la pròxima campanya electoral a Catalunya. Als eixos ja coneguts de la política catalana: (independència-unionisme / esquerra-dreta) s’afegeix ara un tercer argument troncal, transversal amb els dos anteriors. El debat monarquia-república entra amb força en el debat polític previ a les eleccions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.