Judici al “No passaran”, 80 anys després

El Regne d’Espanya inicia el procés judicial més complicat de la seva història. El judici que començarà el mes de gener és, de fet, un plet on estan en joc llibertats bàsiques i drets humans. Un procés que pot tenir conseqüències imprevisibles, tant en en la vida interna d’un Estat que trontolla, com en el context europeu i internacional. A la vista de la quantitat de causes polítiques, penals i militars endegades a llarg dels darrers segles per l’Estat Castella-Espanya amb la intenció d’eliminar els adversaris polítics, es podria pensar que el judici contra els dirigents de l’independentisme català no és més que una altra pàgina de la mateixa història. Aquest cop, però, hi ha una diferència fonamental respecte a totes les operacions repressives endegades en els segles XVIII, XIX i XX en nom d’Espanya contra la població catalana, la societat civil o els representants polítics de Catalunya. Té sentit la comparació amb l’empresonament i condemna del president Lluís Companys l’any 1934 o amb el seu assassinat d’Estat, el 1940, però l’element diferencial amb la situació actual és que, sortosament ara, l’Estat espanyol ja no pot decidir en solitari sobre la vida i el destí dels seus ciutadans, ni dels catalans ni de la resta. Com a mínim, no sense rendir comptes.

L’escrit d’acusació de la Fiscalia General de l’Estat contra els 22 processats per haver donat suport, haver facilitat el debat parlamentari, haver preparat o haver gestionat el referèndum d’autodeterminació i la seguretat ciutadana el dia 1 d’octubre de 2017 no haurà sorprès a ningú, però sí que pot haver ajudat a definir amb força precisió el dibuix de la situació actual a Espanya. Demostra essencialment tres coses:

1 – S’imposa clarament l’actitud venjativa d’unes estructures de l’Estat que actuen com a expressió institucional del franquisme sociològic i polític que ha sortit de l’armari on ha dormit durant els darrers 40 anys. El redactat de la Fiscalia exhibeix una absoluta manca d’escrúpol a l’hora de retorçar els fets per convertir la brutalitat policial envers ciutadans pacífics en una violència “assumida” de la qual es pretén culpabilitzar els representants polítics i líders socials. La referència incriminatòria a l’ús de l’expressió “No passaran” utilitzada durant una manifestació pacífica, mereixeria reeditar els llibres d’història per afegir aquest nou capítol com a part de l’argumentari dels que encara se’n senten “vencedors”.

2 – Aquesta part de l’Estat és la que domina ara mateix l’agenda política de la marca Espanya. La que se sent humiliada i burlada per una ciutadania que va fer servir urnes, paperetes i col·legis electorals malgrat tots els intents per evitar-ho. Una ciutadania que va deixar en ridícul l’Estat repressor els dies 1 d’octubre i 3 d’octubre. Aquella mateixa nit, la del 3 d’octubre, el rei d’Espanya va donar bona mostra d’aquesta reacció de ‘fera ferida’ en el discurs que li ha suposat un trencament irreversible amb la societat catalana. Si algú a Espanya volia desescalar i conduir el conflicte cap a la via política és evident que aquest algú – ja sigui Podemos, el PSC que fa uns mesos acceptava el 155 o el mateix president del govern espanyol, Pedro Sánchez – no té marge de maniobra.

3 – El judici de l’1 d’octubre és i serà un problema molt greu per al Regne d’Espanya. En el context internacional suposarà un desgast afegit per a la malmesa credibilitat democràtica de l’Estat. Tant fa que el sistema mediàtic espanyol actuï majoritàriament com si aquest risc per a la imatge exterior espanyola no existís. És el mateix que feia RTVE la tardor de 1975, encara en situació de monopoli informatiu, quan Europa condemnava les darreres execucions del franquisme. Novament la diferència la marca l’actual inclusió d’Espanya en la llista teòrica d’estats democràtics i on les jurisdiccions europea i internacional són vinculants. Internament, a ulls de la societat catalana, el judici i les previsibles condemnes sumaran més a favor de la idea de la República Catalana per construir que no pas del manteniment de la unitat d’Espanya. El camí, però, serà dur i no curt, com sap perfectament algú que crida “Bona nit” des d’una cel·la de la presó de Lledoners.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada