Els carrers bé, Alemanya sembla que també, però i les institucions?

 

Al matí, resposta massiva de centenars de milers de ciutadans a la crida transversal de les entitats socials per exigir el final de la repressió i l’alliberament dels presos polítics. Al vespre, audiència massiva davant les pantalles de la televisió pública, pendents de les paraules president exiliat Carles Puigdemont. Una jornada notable, la de diumenge passat, que demostra fins a quin punt cauen en sac trencat els intents de l’Estat de liquidar una voluntat política democràtica a base de porres, empresonaments o abús de la Justícia. En aquest conflicte, com en qualsevol altre, pesen molt els estats d’ànim i la de diumenge era la primera ocasió, en moltes setmanes, de poder mostrar fortalesa democràtica i pacífica davant d’un Estat hostil i venjatiu. Somriures i cançons -compatibles amb la denúncia contundent de la regressió democràtica- van tornar als carrers malgrat que els intents de l’Estat perquè la contestació pacífica i massiva semblés ja descartada i impossible. Passi el que passi properament en l’àmbit polític és evident que Felip VI, Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaria i tots els seus acompanyants del 155 fracassen als carrers de Catalunya. És un fet.

No hi ha dubte que el cop de porta d’un tribunal alemany a la fabricació espanyola d’un relat penal de la violència ha estat una injecció de moral que l’independentisme -i més enllà de l’independentisme, una majoria àmplia de la societat catalana- estaven necessitant. L’estratègia exterior de Carles Puigdemont i d’aquells que han decidit donar la batalla jurídica a través dels tribunals d’altres estats europeus està demostrant ser útil i comença a donar fruits. Són bens de maduració lenta però que a la llarga poden representar una bona collita. L’hort de l’exterior funciona. Però, com tenim l’hortet de casa?

L’entrevista de Vicent Sanchis a Carles Puigdemont des de Berlín tenia un interès evident com demostren els nivells d’audiència. Tant evident com que les respostes del 130è president de la Generalitat van quedar per sota de les expectatives. No es va esvair -potser més aviat al contrari- la sensació de bloqueig polític entre els dirigents independentistes, un retrat -per cert- cada cop més saludat amb mig somriure , no gens dissimulat, pels representants i opinadors de l’unionisme. El cas és que, malgrat el carrer, malgrat els vents favorables per les causes judicials a l’exterior, de portes endins del país, la política desapareix, no s’ocupen els espais que deixa el limitat autogovern i tot queda reduït al pols judicial obert per l’estat espanyol.

El debat tribunals-independentisme és el terreny en el qual millor es mou Madrid i el que li resulta més efectiu a l’hora de desmantellar tot el que considera una estructura d’Estat paral·lela i deslleial. El cas més flagrant és el dels Mossos d’Esquadra. Allò que fa un parell de setmanes explicava un mosso en excedència sobre les afectacions del 155 sobre la protecció antiterrorista dels catalans hauria d’activar immediatament tots els ressorts d’una resposta política efectiva.

És veritat que Madrid fracassa als carrers de Catalunya, però guanya per golejada a les institucions per incompareixença de la majoria del Parlament. Fins quan?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *