Dignitat democràtica sí, eficàcia, també

En el moment de començar a escriure aquestes línies un helicòpter sobrevola Barcelona. Les xarxes socials s’escalfen i algú s’apressa a explicar que l’aparell volador no és de la policia. És un vol fotogràfic, un fet freqüent a la ciutat. Incògnita i nervis fins a l’últim moment. Aquest dilluns al vespre, poques hores abans de la sessió d’investidura convocada, ningú no sap on para el candidat. El mateix president “prohibit”, segons Soraya Sáenz de Santamaría, alimenta la confusió publicant a Instagram la foto d’un carrer de Barcelona proper al Parlament. Està clar que l’independentisme català és un moviment pacífic, però en el capítol de la “guerra de nervis”, no té rival. “Los catalanes hacen cosas”, va dir el lapidari M punt Rajoy, “y nos ponen muy nerviosos”, podria afegir la seva vicepresidenta.

El pànic monclovita que descriu la periodista madrilenya Lucía Mendez està portant el govern del PP a cremar totes les naus. El rei d’Espanya va perdre definitivament tota possible connexió amb la majoria de la societat catalana el dia 3 d’octubre amb el discurs radiotelevisat que avalava la repressió violenta de la policia. El retorn d’aquella infàmia l’estan trobant ara la Casa Reial i la Fundació Princesa de Girona a la ciutat de Puigdemont. El govern del PP ha demanat al Consell d’Estat que atorgui aval jurídic a un frau de llei, però els “hombres y mujeres de Estado” no s’han atrevit a fer-ho perquè, segons recorden en el seu informe, la impugnació preventiva està prohibida. El cas del Tribunal Constitucional i la seva motxilla plena d’actuacions i qüestionables, serà objecte singular d’estudi quan la història hagi d’analitzar aquest procés. La majoria de juristes amb autoritat acadèmica en dret constitucional que hem sentit aquests dies creuen que la resolució de dissabte passat ultrapassa límits democràtics essencials.

El Regne d’Espanya ha demostrat que és poderós, que té pocs complexes i que, de moment, els estats socis de la UE el deixen fer. Han passat tres mesos de la jornada de l’1 d’octubre, dia que – per dissort del delegat del govern espanyol Enric Millo – no només no serà oblidat sinó que acabarà  instituït oficialment a Catalunya com un dia important en la memòria democràtica col·lectiva. Això acabarà passant, però de moment la situació és la d’un país que no té govern i sí té presos polítics. D’una administració catalana controlada des de Madrid i d’un Parlament al qual s’imposen mesures cautelars que pretenen condicionar la seva actuació democràtica i representativa. “Marca Espanya”, inaudita a l’Europa democràtica. En aquest context ens hem de preguntar quina ha de ser la resposta de la majoria parlamentària. Som al cap del carrer.

Si no hi ha sorpreses d’última hora, aquest dimarts el Parlament de Catalunya no investirà Carles Puigdemont. En els propers dies la majoria independentista mantindrà l’objectiu legítim de nomenar president el candidat que compta amb suports suficients per presidir la Generalitat. La cambra pot activar els recursos jurídics possibles, fent ús dels 10 dies habilitats pel mateix TC com a període per presentar al·legacions. En paral·lel, el mateix president Puigdemont i el conjunt de l’independentisme tenen l’opció d’obrir totes les vies judicials, les espanyoles i les europees. Cal denunciar el frau de llei democràtic que representa que als dos líders polítics que han van rebre més de dos milions de vots en les eleccions no se’ls permeti ara participar en el ple d’investidura. La pregunta pertinent és què cal fer més a més d’això, si es vol combinar la defensa de la dignitat democràtica i l’eficàcia. Aquest és el debat de les pròximes setmanes.

La clau de l’independentisme és actuar políticament en sentit contrari al que espera l’Estat. És la fórmula que ha servit per avançar o per tirar endavant, fins i tot després de l’ofensiva repressiva i de l’aplicació de l’article 155. Com el 9 de novembre de 2014, quan l’Estat esperava que la gent no participés massivament en la consulta simbòlica i van votar més de dos milions de persones. Com el gener de 2016, quan Madrid creia en una implosió de l’independentisme i en canvi el Parlament va investir Carles Puigdemont en l’últim moment. Com l’1 d’octubre passat, amb urnes i col·legi plens de votants malgrat la violència de la policia i els 87 milions d’euros confessats pel ministre Zoido per intentar evitar el referèndum. Com el 21-D quan – contra pronòstic de la Moncloa – tot l’independentisme, inclosa la CUP, no va dubtar a presentar-se a unes eleccions forçades i les va guanyar amb una participació rècord.

Superar el context repressiu actual requereix preservar la victòria electoral i posar-la a funcionar. Tenir un govern operatiu no només és absolutament compatible amb l’estratègia de la denúncia internacional de la regressió democràtica que viu l’Estat espanyol. Una cosa i altra són, ara mateix, imprescindibles. El repte de Puigdemont i de la majoria independentista del Parlament és encertar en el repartiment de papers i en la llista de prioritats. Definir adequadament què cal fer des del Palau de la Generalitat i el què es pot fer i no es pot fer des de Brussel·les. L’actuació combinada Barcelona – Brussel·les pot ser  eficaç, però per això caldrà que hi hagi un govern operatiu a la capital de Catalunya. A l’Estat i al tripartit del 155 els convindria el bloqueig d’una legislatura que no han pogut guanyar a les urnes. El compromís, per exemple, perquè un nou govern independentista elimini les subvencions a les escoles privades que segreguen els alumnes per sexes va justament en la direcció contrària.00

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *