El camí intel·ligent cap a la República

El camí intel·ligent cap a la República

(Publicat a ‘Nació Digital’)

El camí de Catalunya com a futura nova república d’Europa ha començat oficialment amb la sessió d’aquest dimarts al Parlament. El discurs de Carles Puigdemont és el que un president de Catalunya hauria pogut pronunciar a la cambra d’Estrasburg o a l’Assemblea de les Nacions Unides. “Assumir el mandat del poble perquè Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República” i al mateix temps deixar en suspens la declaració de la independència en favor del diàleg vol dir que existeix un terreny de joc en l’àmbit europeu i internacional, que el partit pot tenir arbitres i, sobretot, que el govern català vol jugar el partit. Puigdemont ha posat en valor el dret que s’ha guanyat Catalunya a decidir el seu futur i i ha volgut fer-se escoltar, especialment, als despatxos on aquest dret pot acabar sent reconegut.

La via eslovena és el camí més intel·ligent. Probablement era l’únic viable per a Catalunya, però fer un gest explícit a favor de la negociació és l’estratègia que millor pot deixar aïllada l’actitud hostil d’un Estat que, fidel a la seva històrica tradició repressora, ja ha demostrat capacitat i ganes d’ imposar per la força una unió fracassada. Puigdemont ha optat per carregar-se de raons a ulls del món, un objectiu força més difícil, com ja hem vist, que el de guanyar el relat de la premsa internacional, però imprescindible si es vol aconseguir que la ciutadania de Catalunya pugui veure la seva voluntat de futur convertida en realitat. Trigarem algun temps a saber quines peces s’estan movent discretament en l’àmbit diplomàtic. No coneixem quins missatges no confessats públicament s’estan fent arribar ara al govern de Mariano Rajoy des de Brussel·les o des de Berlín. Però sí que podrem fer algunes interpretacions depenent de quina sigui la reacció de l’Estat en les hores mes immediates.

Després del discurs incendiari i políticament suïcida de Felip de Borbó, i demostrada la manca de tota sensibilitat democràtica en les declaracions del govern espanyol i del PP, hi ha pocs dubtes sobre la vocació d’esclafar i d’humiliar la voluntat d’autodeterminació catalana. A Madrid ha sonat, fins i tot, el run run d’un possible estat d’excepció, a més de donar-se per descomptada l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Però atenció perquè en cas que la resposta de l’Estat no sigui la més dura i repressiva que permeti la llei, hi hauria motius per pensar que hi ha algú – potser amb gran pes especific entre els estats de la Unió Europea – que hauria posat línies vermelles a la testosterona ibèrica.

El dia que es formalitzi la proclamació de la República, ara en suspens, sabrem que el camí va arrencar aquest dimarts amb un discurs acuradament diplomàtic del president Puigdemont. Però aquell tampoc no serà el dia que sentirem anímicament com el nostre Dia de la Independència. La República de Catalunya va arrencar, de facto, el passat diumenge 1 d’octubre. Es va proclamar a tots els col·legis on la Guàrdia Civil i la policia espanyola va colpejar dones i homes que, tot i així, no van renunciar al seu dret democràtic de votar. La independència es va començar a declarar a tots i cadascun dels punts de votació on malgrat l’amenaça d’assalt policial la gent va fer hores de cua i, efectivament Sr. Rajoy, va poder votar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *