Expropiació de Jordi Pujol

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Sonen veus benintencionades que reclamen preservar el llegat de Jordi Pujol i Soley, desvinculant l’obra política de l’escàndol creixent per la trama familiar de negocis. Diuen, diuen que el “seu” llegat és el que més preocupa ara mateix l’expresident de la Generalitat. “Sento molt tot el que està passant”, feia dies enrere l’expresident amb veu feble i tremolosa quan sortia de casa mentre la policia escorcollava el pis de General Mitre. En les últimes hores, coneguda ja la clau de “mare superiora”, utilitzada per la seva esposa, l’ancià Pujol ha preferit guardar silenci. És humanament comprensible l’intent de separar tota una trajectòria política de la negror cada cop més densa que envolta la fortuna del clan familiar. Pot semblar fins i tot una aspiració legítima de qui durant 23 anys va liderar i administrar el marc autonòmic de finals del segle XX. Comprensible i legítim, però impossible.

La justícia haurà de determinar quines són les dimensions reals de la taca, però els anys d’ocultació i el fet que s’hagi desemmascarat una falsa ètica cristiana, proclamada com un segell personal i familiar, ja desactiven qualsevol possible relat de memòria honorable. A una biografia plena de catalanisme combatiu i demostrat contra la dictadura franquista, a l’impuls des del govern de la Generalitat d’una escola i d’uns mitjans de comunicació públics competents i competitius en català, hem hagut d’afegir, finalment, el descobriment d’una gran mentida. Una mentida tan llarga i, pel que sembla, tan enorme, que acaba devorant la figura política del personatge. L’expresident Pujol té motius sobrats per estar preocupat per la memòria futura perquè la seva figura no és recuperable.

Que no es despistin estrategs i analistes del signe que sigui sobre el que representa el cas Pujol. Aquells que pateixen per la memòria política de l’expresident no haurien d’escudar-se en el fet que la UDEF i el ministeri de l’Interior no tenen precisament un expedient impecable ni lliure d’acusacions falses, gesticulacions mediàtiques o gestió interessada dels calendaris. Que l’Estat es mogui per les clavegueres no treu gens ni mica de gravetat a l’engany, a l’insult i a la vergonya dels Pujol. Quedar-se únicament amb la ‘teoria de la conspiració’ és equivocar-se. Com també ho és confiar que la decepció i l’escàndol per la caiguda moral, ètica i política de l’expresident puguin servir ara per liquidar això que a la capital espanyola anomenen “la deriva” independentista catalana. A Madrid, i també a Barcelona, hi ha despatxos que encara hi somien. Però si per a uns apel·lar als “serveis prestats al país» no funciona, per als altres la conspiració, tampoc.

Sí que ha una bona notícia per als defensors de la memòria històrica del pujolisme. És la societat catalana en el seu conjunt qui se’n pot apropiar. Té tot el dret a fer-ho. El combat contra el franquisme va ser una empresa col·lectiva nodrida de moltes heroïcitats individuals, sovint anònimes o poc reconegudes. Va ser feina de molts voluntaris que picaren pedra per obrir escletxes de cultura, de llengua i de país, a contracor de tot un sistema de repressió i de prohibicions. La recuperació d’un cert autogovern català -aquell que Espanya estava disposada a admetre per fer viable i creïble l’obertura democràtica- es va aconseguir gràcies a la pressió política i social de molta gent diversa, de la burgesia o de la classe obrera, uns de tradició democristiana i altres d’inspiració marxista, de gent originària d’aquí i de gent vinguda d’allà. El nom de Jordi Pujol i Soley no podrà figurar a una plaça de la futura república, però el llegat és de tothom. Aquesta sí que és una apropiació perfectament deguda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada