“¿Qué hacemos con Cataluña?”

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Era de preveure i està passant. Tot s’ha desfermat des del 28 de gener. En el mateix moment que la CUP anunciava la seva aprovació crítica del pressupost i el Govern enfilava el camí del referèndum, l’Estat començava a convulsionar. Els moviments de Moncloa (directament o a través de la Fiscalia) denoten nervis i improvisació però – atenció- també una determinació molt clara. Faran tot el que puguin per intentar apagar el foc català. Tot, és clar, excepte la solució política més serena i democràtica, que seria admetre el referèndum.

Les convulsions van més enllà de Mariano Rajoy i d’un Partit Popular condicionat per la manca de majoria parlamentària i per l’esclat judicial dels seus casos de corrupció. Més enllà de l’anècdota, és del tot simptomàtic el ridícul estrepitós del PSOE i el PSC proposant que els DNI siguin bilingües després d’un parell de dècades que en aquests documents figuren (només faltaria) les llengües oficials a cada territori. Poques proves tan clares com aquesta de desconnexió per part dels partits espanyols i d’un sistema polític que està en caiguda lliure. Quan intenten salvar la unitat d’Espanya a Madrid ja obliden (o directament ignoren) els detalls més quotidians i simples de la realitat catalana.

Un reconegut “manianòleg” de les tertúlies apunta que a Madrid existeix l’esperança que tot derivi en unes noves eleccions “autonòmiques” catalanes. Els teòrics d’aquesta hipòtesi donen per descomptada la victòria de l’independentista Oriol Junqueras, però alimenten el pensament màgic d’una hipotètica “pujolització” pactista d’Esquerra Republicana, una vegada aconseguida la fita històrica de tenir la presidència de Generalitat i després d’haver arraconat les restes del naufragi post-convergent. El gran error polític i el desconeixement del que passa a Catalunya que destil·la aquesta fantasia és comparable al penós acudit del DNI.

Madrid imposa la lògica acció-reacció. No hi fa res que la imatge sigui tan insòlita com l’aparició de la fiscal en cap de Barcelona, mostrant-se davant la premsa dramàticament agreujada pels insults d’unes poques persones que es volen convertir en categoria aplicable a l’independentisme i a tot el sobiranisme. La lògica deu ser aquesta: si jutgen el president i les conselleres del 9-N però el fiscal no se’n surt (digui el que digui la sentència) la Fiscalia juga al victimisme. Tot sigui per intentar convèncer l’espectador televisiu de Càceres, de Segovia o de Santander. Alerta, però, que no tot el que vindrà a partir d’ara serà tan patètic i ni tan ridícul.

L’ofensiva jurídica de l’Estat va seriosament i la intervenció repressiva anirà al límit, com implícitament adverteix Rajoy. La determinació del Govern i de la majoria del Parlament de Catalunya, també. El camí que ens porti a la data del referèndum és una incògnita però l’hostilitat política i judicial de l’Estat és una certesa. El que vindrà en les pròximes setmanes i mesos interpel·la a tothom. A la ciutadania i la seva capacitat de mobilització pacífica. A tots els actors polítics defensors del dret a decidir, òbviament. El dia que toqui defensar al carrer a Carme Forcadell i als membres de la mesa encausats, i en el moment que el Parlament confirmi els càrrecs inhabilitats, els dos trens s’hauran trobat frontalment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada