Catalunya Ràdio, a la Champions

Catalunya Ràdio, a la Champions

(Publicat a ‘Nació Digital’)

La temporada que ha obert aquesta setmana Catalunya Ràdio i les circumstàncies que han envoltat els mesos previs a l’inici d’una nova etapa a la cadena pública mereixen un comentari més enllà del repàs a la nova graella o a les novetats que afecten a programes i professionals. Les aigües del port de Barcelona sobre les quals la ràdio pública del país iniciava simbòlicament la nova travessia fa pocs dies eren plàcides. S’ha posat en marxa una ràdio renovada i rejovenida que manté la seva ambició professional i periodística en el punt més alt. Però el camí recorregut abans de salpar de port no ha estat gens fàcil, com hem sabut recentment per boca dels representants de la plantilla de la mateixa Catalunya Ràdio.

L’estiu començava amb la denúncia pública que feia el comitè d’empresa de l’emissora rebutjant entrebancs i “ingerències” per part del consell de govern de la CCMA envers els plans i l’estratègia de programació del nou director, Saül Gordillo. La frustració del fitxatge d’Albert Om per la ràdio pública evidenciava una tensió de fons que ve de llarg a Catalunya, especialment en els darrers anys, entre posicions no coincidents -i a voltes clarament enfrontades- sobre el paper i el pes que han de tenir els mitjans públics i quin ha de ser l’equilibri entre les empreses públiques i les privades en el sector audiovisual. Finalment, ja a les darreries del mes d’agost, una arrencada de curs potent i ambiciosa per part de Catalunya Ràdio, sembla demostrar que la batalla es decanta a favor dels que defensen uns mitjans públics proactius, amb capacitat de combinar servei a la comunitat i competència.

Catalunya no és Califòrnia, per molt que aquesta fos la comparació favorita del Govern, fa molts anys. No ho és, especialment, si parlem del sector audiovisual. A Europa les ràdios i les televisions públiques -amb tots els defectes i aspectes que s’hagin de millorar- juguen en primera divisió i, si poden, juguen la Champions. És la clau per garantir continguts de qualitat, informació de servei públic i protecció de la identitat cultural. Tenir unes radiotelevisions públiques potents ajuda a estats com França, Itàlia, Holanda o Suècia a mantenir la musculatura del francès, de l’italià, de l’holandès o del suec davant el totpoderós anglès. Com s’entendria que Catalunya baixés la guàrdia afeblint uns mitjans públics que són eina essencial per impulsar la normalització cultural del país i que han de jugar un paper cabdal en el debat plural, i amb totes les veus, que ha d’acompanyar la construcció d’un nou estat?

El gran èxit i la consolidació del projecte radiofònic que representa RAC1 és una noticia excel·lent. És molt bon símptoma que una cadena de ràdio privada en català hagi reeixit, després d’altres intents empresarials que no van sobreviure com la Cadena 13 o Ona Catalana. Però també és molt bona notícia que la ràdio pública del país posi tots els actius al seu abast per donar la legítima batalla de l’audiència. Catalunya Ràdio té tot el dret a treballar per recuperar “una part del públic que la va abandonar”, com defensa el seu director.  Si en algun àmbit de la gestió institucional d’aquest país hi ha algú que alimenta la temptació de mantenir la ràdio pública en un paper resignadament secundari i  fins i tot, si convé, a un pas enrere dels interessos que tingui el sector privat, sembla, sortosament, que no se’n surt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *