Un ultra a la cort del papa Francesc

fdez-diaz

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Si d’alguna cosa han servit unes eleccions repetides i l’absurd polític espanyol del darrer mig any és d’element clarificador. Ara sabem, amb precisió electoral exacta, fins a quin punt bona part de la societat espanyola és capaç de premiar els comportaments polítics infames. Ningú com Jorge Fernández Díaz simbolitza millor la infàmia a la política espanyola d’aquests moments. Lluny de dimitir, de demanar disculpes, d’intentar dissimular o de res que s’acosti mínimament als estàndars democràtics del món, l’encara ministre de l’Interior ensenya les dents i es vanta d’atropellar la voluntat democràtica i les normes d’institucions representatives de la ciutadania catalana com el Parlament de Catalunya o l’Ajuntament de Barcelona.

La infàmia té premi a Espanya si és anticatalana. Així ha quedat demostrat sobradament en les eleccions recents del 26 de juny i també en els moviments polítics de les últimes hores. O és que algú pensa que és innocent incloure el nom del ministre conspirador -encara que sigui anant “de farol”- en una terna de candidats a la presidència del Congrés? Fernández Díaz pot ser un personatge peculiar i un punt psicopatètic però no està sòl, com és evident. Per molt impactant i dur que resulti assumir-ho, el polític que pot fer ‘afinar’ falses denúncies a Fiscalia, l’home que diu tenir la protecció de l”àngel custodi “Marcelo” representa una part (sembla que prou significativa) de la base social que sustenta el Partit Popular com a la força més votada a Espanya.

Una part del pati mediàtic de Madrid veu Fernández Díaz com a proper ambaixador d’Espanya al Vaticà. No trigarem a comprovar què hi ha del cert o de globus sonda. De moment algun col·lectiu de catòlics progressistes com ‘Església Plural’ ho considera creïble i fa saltar totes les alarmes. Han començat a recollir firmes per demanar al pontífex que veti la hipotètica designació diplomàtica d’algú a qui descriuen com un “ultracatòlic manifest”, que representaria “una nova dificultat per al procés de renovació iniciat pel papa Francesc”, i que “posarà al servei de la derrota del Papa les seves habilitats com a conspirador”. Roma no seria aliena a les maquinacions del ministre espanyol en funcions si hem de fer cas d’informacions recents sobre els intents de col·locar un amic i col·laborador seu al capdavant de l’Obra Pia, una institució que gestiona el govern espanyol i que posseeix uns 400 pisos a les millors zones de la capital italiana.

Fernández Díaz és home molt proper -diuen- a Rouco Varela, qui durant anys ha tingut el control de la conferència episcopal espanyola des de la línia més dura. Tots dos representen el sector més bel·ligerant d’una dreta nacional-catòlica versió segle XXI. No seria cap sorpresa que l’home a qui hem escoltat maniobrar amb males arts contra els polítics sobiranistes catalans intentés condicionar la posició de l’Estat Vaticà i de l’Esglèsia Catòlica en el conflicte Catalunya-Espanya. De la mateixa manera que el seu amic Rouco es va irritar quan el papa Bergoglio va voler escoltar, per separat, el relat dels bisbes catalans. Algú ha escrit que el papa argentí voldria que l’Església espanyola tornés a l’estil de Vicent Enrique Tarancón, aquell bisbe de la transició que no agradava gens al búnquer franquista. El dubte més que raonable és si l’ambaixador Fernández Díaz suportaria algun punt de comparació amb Adolfo Suárez.






Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *