Iceta, sense pla B

iceta

00

Miquel Iceta ha rebut un missatge molt clar dels seus. No cal que insisteixi gaire en la proposta d’un referèndum català encara que ho plantegi com a últim recurs davant el probable “no” dels catalans a una hipotètica reforma constitucional espanyola i a un “nou encaix” imaginari. El debat sobre aquest punt no tindrà gaire recorregut en el congrés que els socialistes catalans faran al novembre, suposant que hi arribi. Consti que el plantejament era molt teòric. Tot quedava en un terreny merament hipotètic perquè, com és ben sabut, l’opció dels socialistes catalans no és altra que seguir apostant per reformar una Espanya que no vol ser reformada com demostra sobradament el mapa polític sorgit del 26-J.

A força de combregar amb rodes de molí, el PSC ha perdut el paper central a la política catalana que havia exercit durant prop de quatre dècades. Allò que en el seu moment es va definir com “el partit que més se sembla a Catalunya” ha quedat reduït a 16 diputats al Parlament, 7 escons al Congrés, i el govern d’algunes ciutats importants que unes poques alcaldesses i alcaldes van poder retenir en les eleccions municipals de 2015. El que fins fa poc era una organització política potent, ara resisteix com pot, i de manera desigual, en el territori. És justament a l’entorn metropolità de Barcelona, allà el vot socialista aguanta una mica més, on sorgeixen les veus més contràries a beneir qualsevol fórmula de referèndum català que mai no acceptaran els socialistes espanyols. 38 anys després de la seva fundació l’actual PSC ja no és gaire més que el patit que més se sembla al PSOE.

No és una novetat que l’actual primer secretari dels socialistes catalans digui a -dins i a fora del partit- coses que no voldrien sentir molts dels seus companys de files. En més d’una ocasió Miquel Iceta ha advertit que “alguna cosa caldria fer” si la ciutadania de Catalunya rebutgés majoritàriament un nou pacte constitucional espanyol. Sap que aquest eventual rebuig seria més que probable i és conscient que, en la qüestió catalana, Ciutadans i el Partit Popular poden ser una bona companyia política per al PSOE però no pas per al PSC. Tot i així, Iceta és home expert en el “ball polític’ i fins ara ha demostrat prou habilitat per combinar un diagnòstic realista de la situació de Catalunya i del seu partit amb la portada del diari ABC al costat d’Inés Arrimadas i Xavier Garcia-Albiol.

El PSC no té pla B. No en vol tenir. La via canadenca, sempre supeditada a un pla A que és no és factible, potser no era més que una manera de guanyar temps. Una fórmula per marcar diferències a amb Ciutadans i el PP, tot mantenint la idea del referèndum en un terreny estrictament utòpic. Però potser també hauria donat una mica de joc a al partit que una tarda de juliol de 2010 va descobrir, gairebé de sobte, que bona part del país al qual s’adreçava s’havia desenganyat de manera irreversible. No hi haurà via canadenca avalada pel PSC. Aquells que creuen controlar les bosses de votants fidels a Sant Joan Despí, a Barcelona o a Pineda de Mar han dit que ni parlar-ne. Naturalment també s’hi ha negat, des de Madrid, l’exministra que no pot controlar una gran i frustrada ambició per liderar el PSOE. Un referèndum “model Quebec” era, probablement, l’última temptativa que li quedava a Miquel Iceta per buscar una sortida política al seu partit diferent a la d’un autonomisme que agonitza.






Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *