La bombolla política del 26-J

domenech

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Unes eleccions haurien de posar el focus sobre els problemes del present i els reptes de futur. A Espanya, òbviament, no és així. Aquest estat espanyol de campanya electoral perpètua viu en la seva pròpia bombolla política. Té rellotge congelat des de l’any 1978, amb les absurdes jornades de reflexió i la prohibició –ridícula i inútil- de publicar enquestes sis dies abans de les eleccions. En l’agenda del debat polític l’Espanya de 2016 actua com si fos autosuficient, com si no existissin els contextos europeu i català que la condicionen. La bena als ulls que gasten els quatre partits de l’escena espanyola actual recorda la que feien servir els dirigents del tardofranquisme en els anys 70. El seu regne no és d’aquest món.

La veïna França fa tres mesos que bull per les protestes contra una reforma laboral que liberalitza els acomiadaments i que té el segell d’un govern de marca “socialista”. Aquí tothom guarda el més prudent dels silencis respecte a això. Els que més callen, naturalment, els dirigents del PSC-PSOE, que l’any 2014 van convidar el primer ministre francès, Manuel Valls, a un míting a Barcelona.”Si voleu veure polítiques d’esquerres, mireu a França”, proclamava Valls dos anys abans de rebre la contestació social més important a França des del maig de 1968. Avui ningú no busca una foto amb Valls ni amb François Hollande. La socialdemocràcia francesa passa les seves hores més baixes. La bombolla del socialisme espanyol tampoc no vol soroll, especialment quan hi ha el perill que esclati la mateixa nit electoral de diumenge.

El resultat del referèndum britànic de demà podria comportar efectes molt negatius per a l’estat espanyol en els sectors financer, turístic i comercial si guanyés l’opció d’abandonar la Unió Europea. Alguns economistes adverteixen que si guanyés el Brexit els mercats “es tensionarien” i ja està comprovat qui té més números per patir quan els mercats es tensionen. Espanya, el segon país del món amb més deute, només superat pels Estats Units. Però, a més d’això, el Regne Unit és el tercer soci comercial d’Espanya, a qui importa productes i serveis per un valor de gairebé 20.000 milions d’euros a l’any. Amb tot, la gran aportació dels actors polítics espanyols és un patètic i caspós “Gibraltar español”, entonat indistintament per Mariano Rajoy o per Pablo Iglesias. Seguim en els anys 70.

Catalunya és la principal causa de la repetició electoral de diumenge. Paradoxalment, però, els partits espanyols no mostren cap disposició a abordar seriosament la qüestió catalana si no és com a element de confrontació. En un dels seus escassos moments de claredat comunicativa el candidat del PSOE, Pedro Sánchez, ho ha admès. Presumeix, fins i tot, de no ser president del govern espanyol per no estar disposat a admetre el dret d’autodeterminació de la ciutadania catalana. L’anticatalanisme ha calat profundament en una part important de l’univers polític espanyol. La desesperació davant una imminent patacada a les urnes porta la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz, a erigir-se en líder del populisme anticatalanista. El PSC protesta tímidament i atorga. La història tendeix a repetir-se en el camp de la nova esquerra espanyola. Pablo Iglesias aigualeix el vi del referèndum català i Xavier Domènech no li queda altra que apel·lar a la “fraternitat” entre els pobles. El candidat d’En Comú Podem necessitarà moltes sessions de coaching a càrrec de Miquel Iceta.






Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *