«Jo, mai mai»

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Explica el diputat Joan Tardà que la sentència de Pedro Sánchez ha estat rotunda. El líder del PSOE afirma que “mai, mai, mai” no acceptarà un referèndum a Catalunya”. La història de l’Espanya imperial és molt rica en exemples de grans exhibicions de testosterona política que han acabat en tristos episodi d’impotència i resignació quan finalment s’ha perdut allò que es pretenia defensar amb tota l’èpica i tota la virilitat. Hi ha més de mig continent, a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, que en pot donar bona fe.

El socialisme espanyol, federalista de paraula amb permís dels errors de picatge, es comporta en els fets com la versió progre de la mateixa idea de l’Espanya-nació de matriu castellana que han compartit des de Manuel Azaña fins a José Maria Aznar. El PSOE és fidel aquesta tradició política tan castellana, compartida per la dreta i per l’esquerra, que consisteix en alimentar la quimera de creure que es pot mantenir sota control ad eternum el conflicte català a base de concessions limitades i amb respostes contundents als tribunals destinades a “sufocar” el problema.

La mateixa tarda que els diputats independentistes catalans han escoltat el “jo mai mai” de Pedro Sánchez, algú a la tele pública catalana ha tingut la bona idea de rescatar unes declaracions de Pere Navarro (descansi en pau, políticament). Deia l’any 2014 el primer secretari més breu de la història del PSC: “Li hem d’explicar al PSOE que estar a favor de que la gent opini no vol dir automàticament esta a favor de la independència”. Poc temps després d’aquestes paraules, Pere Navarro ja no era líder del PSC i els socialistes catalans havien enterrat la proposta de la “consulta legal i acordada” amb la qual havien concorregut a les eleccions catalanes l’any 2012.

No hi ha esperances d’una proposta de referèndum avalada per l’Estat mentre el PSOE no deixar de sobrevolar sobre un país imaginari que existia en els anys 80 i 90 però que ja no hi és, ni tornarà. El vodevil actual de la política espanyola –triangles amorosos impossibles i personatges entrant i sortint per portes que s’obren i es tanquen- no desembocarà en res que s’assembli a una sortida política per a Catalunya, passi el que passi amb les sessions d’investidura. Es probable que quan el PSOE decideixi aterrar en el segle XXI, la primera força política de l’esquerra espanyola ja sigui una altra. Es ben possible que llavors, ja quedi ben poca cosa de l’atrotinada marca catalana dels socialistes i que, finalment, la testosterona hagi de donar pas a la trista resignació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *