Putin i Catalunya

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Diu que Vladimir Putin podria utilitzar Catalunya i la seva independència com un dels arguments en el seu discurs radiotelevisat de Nadal, aquest dijous. Els mitjans oficials russos estan il·lustrant l’anunci del proper missatge del president amb imatges de la Via Catalana de l’Onze de Setembre, entre d’altres esdeveniments de l’any. No és la millor notícia per a nosaltres. La comparació entre el procés català i els moviments pro-russos de Crimea i de l’est d’Ucraïna és del tot esbiaixada i no resisteix la més mínima anàlisi. Posats a buscar paral·lelismes, tothom sap que això nostre està més en la línia d’aquells que, en els anys 90, van fugir de l’imperialisme rus, precisament.

A Europa hi ha pocs dubtes que és Putin qui, des de dalt, mou els fils secessionistes de la població pro-russa d’Ucraïna, una situació radicalment diferent a la d’una mobilització nascuda des de baix, com la que es viu al nostre país en els darrers anys. Tot i així, si Putin arriba a posar en la seva boca la causa de Catalunya, no faltarà qui aprofiti el gest per intentar demonitzar-nos. Aquesta Rússia expansionista, homòfoba i democràticament molt qüestionable no és cap bona companya en el viatge cap a Ítaca i el “tsar de totes les Rússies” en versió actualitzada del segle XXI no és, ni de lluny, l’aliat que ens convé.

Però de tot es pot extreure quelcom de positiu o, si més no una lliçó. No deixa de ser significatiu que algú al Kremlin -sigui el mateix president o algun col·laborador del departament de propaganda- es plantegi aprofitar la força de la gran mobilització cívica catalana per intentar “blanquejar” una estratègia intervencionista mal dissimulada com la que segueix el govern de Moscou al territori de l’estat veí. Si la societat catalana, el seu comportament pacífic i les seves demostracions massives es poden mostrar com a exemple, encara que sigui en aquest cas amb un objectiu clarament espuri, vol dir que a Catalunya algunes coses s’estan fent bé o molt bé.

Però digui el que digui Putin, el que sí podem constatar com a segur és que ens hem tornat visibles en el mapa del món. Aquest és un fet diferencial no gens menor respecte a una llarga història de solitud internacional des de 1714. En política internacional les complicitats no són de franc. No vindran per cap gest interessat del Putin de torn ni tampoc no caldrà esperar-les -d’entrada- dels governs dels estats europeus amb els quals aspirem a compartir el club democràtic de la UE. Les complicitats es treballen socialment i al carrer, com fan milions de catalans des de fa tres anys, davant els ulls d’un món sortosament hiperconnectat i globalment informat, a diferència del que passava tres segles enrere.

 

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada