Delegades, nissaga de poder

Les sospites eren fundades. Finalment hem pogut veure una prova concloent del perquè Maria de Los Llanos de Luna, delegada del Govern espanyol a Catalunya no concedeix mai entrevistes. La màxima de la saviesa popular “calladet estàs més guapo/a” adquireix tota una nova dimensió després de veure un minut, un sol minut de vídeo, d’un reportatge que ha fet aquests dies l’equip programa ‘8 al dia’ de Josep Cuní, al ‘Village’ del Trofeu Godó de Tennis.

“És importante que haya gente pija y rica, ya que son ellos los que después gastan y consumen”, es va sincerar la delegada davant la càmera de televisió, sense que el reporter que li havia fet la pregunta amb tota la intenció del món s’hagués d’esforçar gaire en fer-la caure en el parany.

Podria ser per consciència de les seves pròpies limitacions o bé per bon consell dels seus col·laboradors, el cas és que Llanos de Luna (a qui segons la normativa de protocol aplicable als delegats del Govern de l’Estat correspon el tractament d”Excel·lentíssima senyora’) no es prodiga gaire, per no dir gens, amb intervencions a actes públics o als mitjans de comunicació. La senyora delegada prefereix expressar-se en forma de denúncies i contenciosos administratius -sense gaire èxit, per cert- contra ajuntaments díscols pel que fa a l’ús públic de la bandera espanyola. Això sí un resultat de la seva creuada de defensa de la simbologia estatal als municipis, ha estat un evident augment del nombre d’ajuntaments que prefereixen ignorar la bandera espanyola als seus balcons o que es declaren políticament ‘territori català lliure’.

És inevitable sentir certa fascinació pel ‘model’ de delegades que el Partit Popular ha situat com a representants del govern de l’Estat a Catalunya durant les dues etapes d’administració conservadora que s’han produït des de la primera victòria electoral de José María Aznar, l’any 1996.

La cosa ha anat a menys des del temps de Júlia Garcia-Valdecasas, persona ja desapareguda. Les ‘habilitats’ mediàtiques d’una i de l’altra poden ser comparables, però aquella que va ser delegada del govern primer i després va ser ministra d’administracions públiques, va disposar -com a braç del govern Aznar a Catalunya- d’uns instruments d’Estat que, la pobra Llanos de Luna no té en l’actualitat. Eren temps en els quals l’ordre públic als carrers catalans encara depenia del Ministeri del Interior, i aquesta circumstància va permetre que la delegada Garcia-Valdecasas ordenés una càrrega policial -cavalls inclosos- contra un grup d’estudiants de la Universitat Autònoma que protestaven per la presència del president Aznar. Això va passar el 14 de gener de 1999 i hi ha haver prop de vint ferits. Eren altres temps, que venien de temps encara més llunyans i d’històries antigues però no oblidades per molts dels seus protagonistes.

Júlia Garcia-Valdecasas no era cap ‘novata’ en això dels conflictes estudiantils i les protestes a la universitat. En una conversa radiofònica amb Baltasar Porcel i actuant Josep Cuní com amfitrió i testimoni, Ernest Lluch va revelar amb tota naturalitat quelcom que segons l’exministre assassinat per ETA tothom sabia a la Universitat de Barcelona de mitjans anys 60, quan el rector nomenat directament pel franquisme era Francisco Garcia-Valdedacas, pare de la primera delegada d’un govern del PP. Lluch recordava que davant la jove estudiant Júlia, filla del rector, era aconsellable no tenir determinades converses, ni parlar de determinades reunions clandestines, perquè tot allò que tingués a veure amb una acció de protesta o reivindicació estudiantil i que arribés a oïdes del rector Garcia-Valdecasas pare, passava a convertir-se immediatament en una acció repressiva i, sovint, en l’actuació dels ‘grisos’.

Tot fa indicar que a María de los Llanos de Luna la història li reservarà un espai insignificant, o en tot cas força més petit que el de la desapareguda Júlia Garcia-Valdecasas. Si de cas, de l’actual delegada s’apuntarà la seva contribució indirecta al sentiment sobiranista de molts ciutadans catalans o la seva sinceritat, -probablement involuntària- a l’hora d’apostar públicament per un determinat segment de la societat –el de la gent “pija y rica”, com a sostenidors de l’economia i del consum en temps difícils.

Gran nissaga de delegades, certament!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.