El final del conte de fades

Probablement ja fa molt de temps que el conte de fades es va acabar. Corrien els darrers anys noranta. Eren temps en els quals la ciutat de Barcelona era capaç d’exhibir les seves millors gales oficials i la seva eficiència organitzativa per donar un entorn de dignitat institucional al casament de la segona filla del rei d’Espanya.


En una ocasió, durant un acte públic a Barcelona, Cristina de Borbó va escoltar l’exclamació d’una nena que tenia edat encara per jugar a princeses i carrosses. “Oh! No porta cap corona!”, digué la veu infantil amb un to de frustració evident. La infanta va respondre aquella mostra d’espontaneïtat amb una petita confessió davant alguns periodistes: “A menudo somos una decepción para los niños.”

L’anècdota és real. No ho va ser, en canvi, la xifra de 210.000 persones que es va donar oficialment per mesurar les mostres de suport que van rebre Cristina i Iñaki Urdangarin als carrers de la capital catalana el dia que es van casar. En realitat, segons els comptes de la Guàrdia Urbana, aquell 4 d’octubre de 1997 van ser uns 70.000 els barcelonins que van sortir el carrer per veure com la parella circulava en el Rolls Royce descapotable que havia encarregat el dictador Franco en plena postguerra. Però el nombre real de ciutadans al carrer no es va fer públic mai. La ‘correcció política’ del moment va portar les autoritats a multiplicar la xifra real per tres.

Avui, 15 anys més tard, aquells gestos institucionals i aquella mentida mediàtica semblen impossibles de reproduir, almenys a Barcelona i a Catalunya. Tot allò avui se’ns presenta com a increïble, al costat de les portades de la premsa (de tot arreu i de totes les tendències) mostrant grans titulars amb el nom de la infanta Cristina de Borbó al costat de la paraula ‘imputada’ o acusada de ser ‘cooperadora necessària’ en els negocis presumptament il·lícits de l’empresa Nóos.

Sigui quina sigui la veritat que estableixi la Justícia sobre el cas on apareixen imputats la filla i el gendre del rei, la història de la princesa i l’esportista no tindrà un final feliç. El temps dirà -i potser no trigarem gaire a veure-ho si aquest cas és l’iceberg amb el qual ha xocat el vaixell de la monarquia espanyola.

El cas Nóos i altres històries més o menys tèrboles que han aparegut darrerament han fet que, en poc temps, el crèdit polític i social de la família reial espanyola hagi passat d’un ampli consens ‘juancarlista’ i d’una evident immunitat mediàtica a una situació propera a la fallida moral davant l’opinió pública. Molt mala peça al teler per a una institució que ho té cada cop més difícil per lluitar contra el llast que significa el seu propi anacronisme.

La decepció ja no és només infantil, com constatava Cristina de Borbó fa alguns anys a un carrer de Barcelona.

11 thoughts on “El final del conte de fades

  1. Està bé conèixer aquesta dada, la de la multiplicació del públic. La nota no esmenta, però. el nombre d’autocars i cotxes i trens amb persones arribades des d’Espanya, per a veure la borbona parella. Si féssim aquest compte, la xifra podria quedar reduïda a unes escasses 50mil persones, la major part d’elles “ties maries”, dones d’edat avançada i els incondicionals del règim, Godó, Clos i narcís Serra inclosos.
    Allò que m’amoïna, però, és que sigui ara, que expliques la veritat. per quin motiu no ens ho vas fer saber ahir? o abans d’ahir? O qualsevol dels dies que han passat des d’aquella pantomima dirigida per la pilar Miró, i fins ahir. Aquests pactes de silenci, aqueta manera de fer llenya dels arbres que cauen, de no tenir el valor i els atributs necessaris per a dir la veritat, ni que sigui arriscant el lloc de treball, és el que determina que la diferència entre uns i altres és excessivament escassa. La nostra condescendència i pussil·lanimitat ens fan traïdors, i escriptors de cròniques que ja no tenen el vigor i el valor polític que hagueren tingut de ser publicades quan tocava… O és que “aleshores no tocava”?

  2. Home, no seré jo qui defensi la infanta, però per què no ho deia vostè en el seu moment, quan treballava a l’ajuntament? S’ha de ser més valent.

    1. Des de sempre la història ha anat obrint camí a la veritat a base de petites o grans ‘desclasificacions’. Quedem-nos amb aquest petit avenç: d’aquí a alguns anys, quan els historiadors revisin la relació de Barcelona i la monarquia espanyola, els llibres d’història no podran dir que la ciutat es va entregar a la parella Cristina-Urdangarín perquè ara sabem que no va ser així ni molt menys. No hi ha més.

      1. De la mateixa manera, d’aquí uns anys sabrem les xifres reals, o el nombre d’autocars i d’entrepans pagats amb diners de dubtosa procedència, del ‘manifestódromo’ de l’onze de setembre de 2012?

Respon a jaume pubill Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.