Se’n diu “ma-tri-mo-ni”

Ens vam casar el 18 de desembre de 2005. No havien passat ni sis mesos de l’entrada en vigor del nou codi civil que ens reconeixia el dret de constituir un matrimoni en plena llibertat com a la resta de ciutadans del país. Era la consagració, de ple dret, d’una unitat familiar que, en el nostre cas, havia nascut de fet nou anys enrere, l’any 1996, i que segueix feliçment a data d’avui i plenament reconeguda davant la llei.


Aquell 18 de desembre de 2005, el Partit Popular ja havia posat la seva signatura a un recurs d’inconstitucionalitat en contra de les unions matrimonials que, com la nostra, es començaven a produir legalment arreu de l’Estat. Al darrere d’aquell recurs hi havia (com és ben sabut) els sectors més conservadors de la dreta espanyola, la jerarquia de l’Església catòlica amb la seva ancestral vocació d’intervenció política sobre la societat espanyola, tristament demostrada en la història recent d’Espanya, i més d’un nostàlgic, encara que no del tot confé, del vomitiu nacional-catolicisme de dècades passades.

Haig de dir, però, que en el moment de casar-nos al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, en cap moment vam tenir cap dubte que, fos quin fos a partir d’aquell moment l’esdevenidor de majories i minories polítiques a Espanya, la unió familiar que constituíem davant la Llei, es podria veure alterada per cap altra voluntat que no fos la nostra. La idea d’haver assolit un dret de ciutadania en plena igualtat per a tots els habitants de l’Estat i que aquest dret s’estendria -com està passant- a altres països d’Europa i del món estava present en la nostra celebració matrimonial com ho ha estat, sens dubte, en els prop de 30.000 casaments celebrats a l’empare d’aquella reforma legal.

Sense ser juristes podíem intuir que cap voluntat reaccionària o lectura conservadora podria fer caure el nou reconeixement legal davant la nitidesa del text constitucional quan determina que “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social” (Article 14, que encapçala el Capítol II dedicat als ‘Drets i llibertats’)

Ni tan sols la pretensió conservadora d’impulsar una revisió de la llei per evitar la paraula matrimoni en un intent d’acontentar els sector més homòfobs i reaccionaris no ha trobat l’escletxa legal per on colar-se, afortunadament.

El llarguíssim període de temps durant el qual el Tribunal Constitucional ha tingut inexplicablement pendent de resoldre aquesta qüestió, i el resultat de la votació entre els magistrats que finalment han resolt (8 sobre 11 en contra del recurs del PP, inclòs el vot contrari d’un magistrat d’adscripció conservadora) avalen una sospita que molts hem tingut durant els darrers anys. Si l’Alt Tribunal, amb la seva composició anterior -majoritàriament conservadora- va deixar aparcada aquesta qüestió durant els temps en els quals governava el PSOE a Espanya i el PP intentava guanyar crèdit polític des de l’oposició, probablement va ser per consciència d’alguns dels seus membres -en aquest cas sí, consciència jurídica i no merament intuïtiva- de que el rebuig al reconeixement dels matrimonis de persones del mateix sexe no tenia gaires possibilitats de prosperar legalment i que la sentència no hagués fet cap favor a la projecció política del Partit Popular. Exactament el contrari del que acabaria passant amb la sentència de l’Estatut català. Ara el PP té majoria absoluta, els seus problemes de crèdit són uns altres i aquesta desautorització legal en tota regla dels postulats més conservadors, no té perquè tenir efectes electorals directes. Dit de forma col·loquial: a Mariano Rajoy, ja no li ve d’aquí.

Amb tot, el que importa és que ha quedat blindat per llei, el nostre dret a mantenir en situació de plena igualtat la nostra unió familiar com la de milers de ciutadans més de Catalunya i de tot l’Estat espanyol, que és l’Estat que tenim ara per ara, mentre tots plegats no decidim una altra cosa.

L’única pregunta que ens hem fet a casa en les últimes hores és la següent: En el cas que els catalans decidim i acabem tenint un Estat propi ¿s’atrevirien els sectors més conservadors de la societat catalana (que, òbviament també hi són) a plantejar que aquest dret de plena ciutadania no ens acompanyés en un hipotètic nou marc legal i constitucional català?. Intuïm que no s’atrevirien. Oi?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada