Maria Badia o el món a l’inrevés

De tot el que ens deixa la crònica política de les últimes hores, hi ha dos noms propis destacables. Un, José María Aznar, del tot previsible i coherent amb la seva coneguda capacitat de fomentar la discòrdia i l’enfrontament. L’altra protagonista ha estat l’eurodiputada Maria Badia, focus d’un episodi absolutament significatiu de la manca de senderi que domina en aquests moments la família socialista catalana i espanyola i revelador de que aviat ,després de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya, podríem assistir a un autèntic cisma que convulsioni les ja difícils relacions entre el socialisme català i el PSOE.


El cas d’Aznar no deixa gaire espai per aprofundir en l’anàlisi. De tots els presidents que ha tingut el Govern espanyol des de l’inici de la democràcia, Aznar compta amb el tret diferencial d’haver contribuït poderosament durant el seu mandat a alimentar recels, incomprensions i enfrontaments entre territoris i comunitats. Quan es miri amb certa perspectiva la història més recent de Catalunya i d’Espanya es podrà concloure que la de José María Aznar ha estat una aportació absolutament contraproduent per a l’estructuració d’una Espanya que, tal i com s’ha plantejat especialment en els darrers anys, és vista ja més com un problema que no pas com una solució per una part molt important de la societat catalana (probablement àmpliament majoritària si així ho demostren els resultats del 25 de novembre).

Per això no resulta gens sorprenent el to i les paraules que en les últimes hores ha fet servir el polític espanyol que més clarament deixa sense espai i sense discurs a qualsevol aspirant de líder d’ultradreta que pogués sorgir a Espanya: “Para los que juegan irresponsablemente con las cosas importantes, que España sólo podría romperse si Catalunya sufriera antes su propia ruptura como sociedad, como cultura y como tradición. Catalunya no podrá permanecer unida si no permanece española. Quien piense que sólo está en juego la unidad de España se equivoca. Antes de eso, está en juego la integridad de Catalunya”. Que el lector jutgi si existeix o no to amenaçador en aquestes paraules o si Aznar planteja la qüestió catalana amb els termes de raonabilitat que caldria esperar d’un home d’Estat.

I en aquest context, quan un grup d’eurodiputats catalans, inclosa la socialista Maria Badia, fan un escrit adreçat a la Comissió Europea per denunciar que figures públiques rellevants o amb càrrecs en la jerarquia militar hagin fet declaracions on es parla d’utilitzar “la força militar contra la població catalana” o llancen consignes per a “preparar ja la possible intervenció militar”, resulta que l’única conseqüència directa és el sacrifici polític de l’esmentada parlamentària del PSC.

Maria Badia plega com a secretària general del grup parlamentari dels socialistes espanyols. Seguirà com a eurodiputada, però reitera que “no es pot suportar” que quedin sense rèplica, sense una reprimenda pública com a mínim, algunes barrabassades com les que han dit en les darreres setmanes l’eurodiputat del PP i vicepresident del Parlament Europeu Alejo Vidal-Quadras, el coronel de l’Exèrcit Francisco Alamán Castro o el coronel Leopoldo Muñoz Sánchez, president de l’Associació de Militars espanyols. Aquest darrer, en declaracions a un mitjà holandès, parlava de declarar “l’estat de guerra, l’estat d’excepció o l’estat de setge a Catalunya”.

Pel que es veu la denuncia pública signada per una diputada del grup socialista espanyol al Parlament Europeu ha causat tanta “incomoditat” entre els seus companys de files del PSOE, i pel que sembla a la seu del PSC al carrer de Nicaragua algú s’ha sentit tant igualment “incòmode” pel desencís ocasionat que la millor solució que han trobat ha estat la de forçar la renúncia de Maria Badia com a número dos del grup parlamentari espanyol a Brussel·les i dir públicament que signar aquesta carta “ha estat un error” o que l’eurodiputada “no n’ha calculat la repercussió”. “És el món a l’inrevés”, com ha dit la mateixa Maria Badia aquest dimecres en declaracions a La Xarxa.

Al PSOE, encara que la seva direcció no ho admeti públicament, li ha arribat ja el temps de ‘calcular la repercussió’ dels seus nefastos resultats al Pais Basc i a Galícia. A Pere Navarro i a la direcció del PSC li tocarà fer-ho molt a fons després del 25 de novembre. De moment, a un mes de les eleccions, tots els símptomes indiquen que les vies de fugida de vots es mantenen obertes i algunes, a raig.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Entrevista amb l’eurodiputada Maria Badia al programa ‘L’observatori‘ de La Xarxa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada