El PSC, després del 25N

En el mateix moment que s’acabava d’anunciar el resultat de la votació de Consell Nacional dels socialistes catalans algú -òbviament no satisfet per l’elecció- va escriure al seu Twitter: “Fins aviat, PSC”. L’òrgan del partit acabava de designar el primer secretari com a candidat a la presidència de la Generalitat. Una amplíssima majoria de Pere Navarro, candidat oficial (encara que no proposat formalment per la direcció) sobre la candidata alternativa, Montserrat Tura. Tot molt reglamentari, però també tot molt previsible. Una elecció interna que deixava ‘per a millor ocasió’ la celebració d’unes eleccions primàries obertes, probablement l’única aportació innovadora del darrer congrés que havien fet els socialistes catalans encara no feia ni un any.

Mai no sabrem què hauria dit el conjunt de la ciutadania que hagués volgut participar en una elecció oberta dels socialistes catalans. Tindrem, això sí el veredicte del sufragi universal el dia 25 de novembre, que serà especialment clarificador sobre el crèdit que atorga el poble de Catalunya a cada formació política en la seva resposta davant d’un moment clau, singular en la història del país.

Una vegada més, la fins ara diputada Montserrat Tura exposava les seves paraules i el seu rostre al servei de la confrontació democràtica i oberta dins del seu partit. “No podem respondre amb les mateixes paraules que fa 20 anys. Tot s’ha mogut. Hi ha riscos i costos però tots ells són menors que la inacció”, advertia l’aspirant a la candidatura en un discurs analític abans de la votació.

Tura apostava per una reforma de la Constitució que reconegui el dret a decidir i animava el seu partit a canalitzar “la riuada d’il·lusió que es va veure als carrers de Barcelona el darrer 11 de setembre”. No va negar la possibilitat de la independència si aquesta acaba essent la voluntat que expressi el poble a les urnes. Probablement no ho va fer per intuir que també en algunes capes de l’electorat socialista ha calat la conclusió que una separació amistosa entre Catalunya i Espanya és la millor solució per a una convivència que mai no ha acabat de funcionar.

Tingui o no tingui la mateixa intuïció, el cas és qui té la màxima responsabilitat de direcció dels socialistes catalans i qui serà el cap de cartell del PSC en les eleccions d’aquesta tardor, va obviar completament qualsevol ombra de dubte en el seu discurs. Amb una intervenció que sonava molt més a miting que no pas a anàlisi política, Pere Navarro va tornar a explicitar un “no a la independència”, igual que va havia fet a Gavà. Un “no” que deixa fora -d’entrada- tot aquell que tingui com a mínim algun dubte sobre la qüestió de l’Estat propi. Aquesta vegada, però, va evitar la seva frase més desafortunada de les darreres setmanes, aquella de “trista i pobra”.

És evident que la convocatòria electoral ha agafat el PSC molt fora de joc. Fins i tot resulta comprensible que la primera formació de l’esquerra de Catalunya, amb una trajectòria clarament integradora de la ciutadania catalana com a un sol poble, necessiti més temps per pair les dimensions d’un tomb social com el que mostren el carrer i les enquestes. És de justícia admetre que un partit que ha jugat sempre de manera responsable i constructiva en qüestions d’identitat, pugui experimentar ara un cert vertigen a l’hora d’abordar la nova situació.

Presoners del calendari, de les seves pròpies contradiccions internes, de la tàctica hàbil del president Mas i de CiU i condicionats per la ceguesa d’un PSOE que té la vocació federalista sota mínims, els socialistes catalans es preparen per a sofrir els pitjors resultats electorals de la seva història. La clarificació del seu posicionament sobre el futur de Catalunya i la definició del paper que pretenguin jugar en la nova etapa de la vida pública catalana vindrà després del 25 de novembre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada