El moment històric d’Esperanza Aguirre

No serà la primera vegada que un post d’aquest bloc es resisteix a caure en un vici força estès entre els professionals del periodisme d’aquestes latituds. És pràctica molt generalitzada la de dibuixar el perfil del personatge públic que marxa amb lloances i panegírics, destacant-ne les llums i minimitzant, o directament obviant les ombres.

A risc d’anar una mica contracorrent, aquí es va escriure el seu moment que Joan Antoni Samaranch, el mateix que va contribuir decisivament i positiva a la brillant aventura olímpica de Barcelona l’any 1992, va ser un franquista que es volia fer perdonar o que Manuel Fraga va representar millor que ningú la supervivència del franquisme sociològic, traslladat -això sí- al nou estat democràtic i autonòmic.

Amb aquests antecedents no s’estranyarà el lector perquè en el cas d’Esperanza Aguirre -sempre amb el degut respecte a la persona i amb els millors desitjos pel que fa a la seva salut- es ressenyi un tarannà clarament conspirador. Ella mateixa no s’ha esforçat gaire en ocultar-ho i resulta evident que, per activa o per passiva, la conspiració ha influït de forma decisiva en la seva trajectòria política que ara, presumptament, arriba al final.

De tota la biografia de la comtessa consort de Murillo i Gran d’Espanya (esposa de Fernando Ramírez de Haro y Valdés, que ostenta el títol nobiliari creat el 1692 pel rei Carles II) el moment clau es produeix, sens dubte, el mes de maig de l’any 2003. Va ser llavors, en les primeres eleccions autonòmiques a les quals Esperanza Aguirre es presentà com a cap de cartell, quan la nostra protagonista no va aconseguir, per un únic escó, revalidar la majoria absoluta que havia tingut el seu antecessor i company de partit Alberto Ruiz Gallardón (“hijoputa”, segons paraules sentides i enregistrades de la mateixa Aguirre, anys després, en un altre context)

Tot era a punt aquell mes de maig per a una sessió d’investidura en la qual la majoria que formaven els partits de l’esquerra es disposava a capgirar el signe polític de la Comunitat de Madrid. El PSOE i IU havien aconseguit sumar 56 escons mentre que el PP s’havia quedar amb 55. Però el canvi polític no es va consumar perquè dos diputats de les files socialistes: Eduardo Tamayo i Maria Teresa Sáez, van desertar i van passar al grup mixt.

Aquell dia, des del seu escó acabat d’estrenar a l’Assemblea de Madrid, Esperanza Aguirre va observar amb silenci i aparent serenor el rostre desencaixat del frustrat aspirant socialista a la presidència, Rafael Simancas, i els esdeveniments que van causar sorpresa i escàndol generalitzat.

Les eleccions es van acabant repetint al cap d’uns mesos i en els nous comicis, en la tardor del mateix any, Esperanza Aguirre va aconseguir la majoria absoluta que no havia assolit en la primera ocasió.

La controvertida i ultraliberal dirigent del PP ha revalidat còmodament el suport electoral en les eleccions de 2007 i de 2011, ajudada de manera persistent per la perfecta inoperància política del PSOE madrileny. Les successives victòries i les constants polèmiques protagonitzades per Aguirre han fet que durant els darrers anys, hagi quedat pràcticament oblidat aquell nebulós episodi de la política madrilenya que havia tingut lloc en la primavera de 2003 però que va ser absolutament clau per a la nostra protagonista.

En tot cas, una comissió d’investigació a l’Assemblea de Madrid va deixar clar que aquells dos trànsfugues de 2003 havien trucat des del seu escó a un advocat del Partit Popular; que les habitacions d’hotel on es van refugiar les van pagar dos empresaris de la construcció, militants del PP, i que havien tingut contactes amb qui en aquell moment era un dels col·laboradors directes d’Aguirre en la direcció del PP madrileny, el responsable de finances del partit, Ricardo Romero de Tejada.

Si això fos l’epíleg d’una d’aquestes ‘TV movies’ que estan basades en fets reals, una veu en off diria: “Passat un temps, els dos empresaris de la construcció citats en aquella investigació van obtenir la requalificació d’alguns terrenys per augmentar-ne l’edificabilitat. Pel que fa a Romero de Tejada, de qui per la investació vam saber que constava oficialment com a empleat d’una empresa de fotocòpies d’un altre empresari urbanístic, va desaparèixer de l’escena política regional madrilenya per tenir, això sí, un còmode seient al consell d’administració de CajaMadrid”.

Entre totes les valoracions sobre la figura d’Esperanza Aguirre que en aquestes últimes hores s’escolten i llegeixen, seria força interessant conèixer les opinions reals d’alguns dels protagonistes d’aquell ‘telefilm’.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada