Unió bancària o ‘Willkommen Mein Herr’

L’exercici de llegir en paral·lel les notícies sobre els plans que prepara Brussel·les (a la fi) per actuar sobre la crisi financera espanyola i les informacions sobre la investigació judicial de presumptes delictes a Bankia, suggereixen immediatament una idea: es bo que cadascú faci allò que millor sap fer, o -en tot cas- allò que li toca fer.

Intento explicar-me. Que l’Europa de l’euro (el que traduït en en pes econòmic vol dir més o menys un 30% d’Alemanya, un 20% de França i un 50% sumant la resta de països) estigui a punt de donar el pas cap a la unió bancària és tant com dir que una gran majoria d’estalviadors i pagadors d’hipoteca que ara tenen els seus diners i sobretot els seus deutes a Bankia, a Catalunya Caixa, a NovaGalicia Banco, o a altres entitats domèstiques poden acabant essent clients del Deutsche Bank, del Commerzbank o d’algun altre grup financer germànic. Vist el que veiem de la història recent de determinades gestions del sector financer espanyol, una hipotètica invasió financera procedent de l’altra banda del Rin no seria per fer-hi fàstics. Fins i tot posats a assumir una inevitable influència política sobre el sector bancari, un té la sensació que és preferible la senyora Angela Merkel abans que ‘superEsperanza’ Aguirre o qui presideixi la comunitat de Castella-la Mancha, sigui del partit que sigui.

Si finalment entra diner públic europeu en les castigades entitats espanyoles ara intervingudes per l’Estat, alguns dels grans bancs alemanys poden veure a Espanya una oportunitat de creixement. Deutsche Bank i Commerbank són els dos primers bancs d’Alemanya però estan molt per sota del Banco Santander i del BBVA en capitalització a borsa. Si som un mercat per a Alemanya per a comparar ascensors, cotxes i rentadores, siguem-ho també per la targeta de crèdit i pel caixer automàtic. No sembla que hi tinguem gaire cosa a perdre vist com han anat les coses amb determinats ‘gestors patris’. En l’origen d’aquesta crisi hi ha components globals però és evident també que n’hi ha que són de procedència estrictament ibèrica. La bogeria immobiliària de les darreres dècades i una certa ‘manera espanyola de fer caixa’ tenen bona part de la culpa del que ara passa.

Si Berlanga estigués aquí per reversionar la seva cèlebre pel·lícula dels anys 50, molt probablement ara li posaria per títol ‘Willkommen Mein Herr‘ i crec que a molts ens semblaria perfecte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada