Abans i després d’aquest últim 14 d’abril

Ni els monàrquics més més convençuts ni els republicans més aferrissats poden tenir-ne el més mínim dubte: aquesta vegada la commemoració de l’aniversari de la proclamació de la República, el 14 d’abril, no ha estat, ni de bon tros, com les altres. L’episodi del safari ‘high cost’ amb el rei Joan Carles convertit en caçador d’elefants ha tocat la imatge del monarca i el crèdit de la institució que representa de forma, pel que sembla, irremissible.

Lluny de ser cap broma, aquest episodi protagonitzat pel rei és d’una obscenitat ètica evident perquè…

1 – Passa en un context socioeconòmic tant dur com el que pateix el país i deixa absolutament sense cap crèdit algunes expressions públiques fetes pel monarca, qui havia assegurat “perdre la son pels joves aturats”

2 – Posa en qüestió molt seriosament la responsabilitat del mateix rei quan un alt dirigent del PP insinua que el Govern no va saber que el rei estava de cacera a Botswana fins que no va transcendir l’accident que va patir. Posteriorment hi ha un creuament de versions entre Zarzuela i Moncloa que contribueix, com a mínim, al dubte. Cal recordar que el Govern és, lògicament, el màxim responsable de la seguretat del monarca i que, en conseqüència, no hauria de quedar al marge de cap dels seus moviments a Espanya o a l’exterior.

3 – Just en els dies que el rei es trobava a l’Àfrica per matar elefants, hi havia una cimera llatinoamericana i justament la mateixa setmana els interessos d’una empresa espanyola tant important com Repsol Ypf es veien seriosament amenaçats a l’Argentina. La implicació en afers internacionals que tenen a veure amb l’Amèrica Llatina és un de les poques encomanes constitucionals concretes que té el rei com a cap de l’Estat

4 – Plou sobre mullat en el conjunt d’afers privats que han malmès, i molt, la projecció pública de la família reial, especialment després l’escàndol que manté judicialment imputat el gendre del rei, Iñaki Urdangarin, per un cas de presumpta corrupció.

5 – Pot semblar menor però és tot un sarcasme que el rei sigui el president d’honor de WWF-Adena, una associació de defensa de natura que condemna, entre d’altres pràctiques, la caça d’elefants, permesa ja a molt pocs indrets del món com és el cas de Botswana. És possible, a jutjar pel moviment de resposta que s’ha aixecat en les últimes 48 hores, que aquest títol -el de president honorífic de l’entitat ecologista- no trigui gaire temps a caure.

El resultat de tot plegat és prou greu: el crèdit del cap de l’Estat i de la institució que ell representa registra els pitjors nivells en el pitjor dels moments. Fins i tot va prenent cos la idea que s’ha acabat definitivament aquell crèdit institucional, ètic i moral que des de la Transició s’havia vingut concedint al rei Joan Carles.

Tempesta a les xarxes socials i reaccions polítiques que comencen a trencar el tabú
El cap de setmana d’aquest 14 i 15 d’abril ha estat especialment intens. A les xarxes socials la tempesta ha estat imparable. L’absència absoluta de la Casa Reial en aquests nous sistemes ha fet més evident la feblesa de la monarquia en el territori de la transparència i de la comunicació.

En l’àmbit mediàtic, la novetat és un canvi de relat contundent per part d’alguns opinadors de la dreta. L’article de José Antonio Zarzalejos, exdirector del diari ‘ABC‘, ha estat un dels continguts més tuitejats i, amb tota probabilitat, més llegits de les últimes 48 hores.

En el terreny polític hi ha indicis evidents que res no és i segurament res ja no tornarà a ser com havia estat fins ara.

La manera amb la qual la número 2 del PP, Dolores de Cospedal, es remetia dissabte al comunicat oficial de la Casa del Rei (amagant un discret somriure) i la fugida d’estudi de Mariano Rajoy quan era preguntat pels periodistes aquest diumenge denoten un “millor callar per no empitjorar les coses”.  Aquesta és la idea que han recollit tots els periodistes que s’han acostat aquest cap de setmana, en privat, a fonts del PP a Madrid.

Convergència i Unió, la primera força política de Catalunya, ha deixat de banda la prudència habitual en aquests casos. El secretari d’organització de CDC, Josep Rull, ha dit que la caçera del rei a Botswana és “l’antítesi d’allò que ha de ser una actitud exemplar dels poders públics”. Rull afegia, d’aquesta manera, més contundència a unes primeres declaracions més ‘fredes’ que havia fet dissabte Josep Antoni Duran Lleida.

La fundació CATDEM, vinculada a Convergència Democràtica, aborda la qüestió clarament en el seu últim editorial: “Si en els anys de la Transició el capteniment públic del rei Joan Carles va tapar les seves extravagàncies privades, avui dia no hi ha res que justifiqui haver de sostenir una institució que costa més del que val. L’argument polític ja no serveix per justificar el manteniment d’una institució que, al capdavall, és més pròpia de l’Antic Règim que d’una democràcia liberal.”

I a les files socialistes?
Des de la Transició un dels factors clau de suport a la figura del monarca ha estat l’actitud de respecte institucional (s0vint en forma de silenci i discreció pública) per part del PSOE i de tota la família socialista, malgrat els seus orígens i tradició republicans.

Oficialment, el guió sembla ser el mateix de sempre, a jutjar per les declaracions de la secretària d’organització Elena Valenciano: “El PSOE no comenta l’agenda del rei, ni quan li agrada ni quan no li agrada’. Però la cosa, aquest cop, no sembla tan senzilla si hom es fixa en el twitter i en les nombroses mencions crítiques que han rebut @PSOE, @ElenaValenciano i alguns dels seus gestors de comunciació per limitar-se a la fórmula tradicional de la “resposabilitat” aplicada a aquests casos. El PSOE corre el risc de caure en una caricatura de ‘papanatisme cortesà’ si no dóna una resposta pública coherent amb un sentiment segurament majoritari entre el seu electorat , a jutjar pel que es veu a les xarxes.

Alguns destacats dirigents territorials han trencat amb la discreta consigna oficial. El madrileny Tomás Gómez o el donostiarra Odón Elorza han estat clarament crítics i han introduït per primera vegada el terme “abdicació”.

Des de Catalunya, el primer secretari del PSC Pere Navarro, també s’afegeix a aquells que trenquen amb la llarga tradició de tabú reial. A través del seu twitter, Navarro ha dit que “la Casa Reial haurà d’explicar molt bé com es paguen els viatges ‘privats’ de la família a destins exòtics en aquests moments difícils.

Jaume Collboni, diputat al Parlament i secretari de comunicació dels socialistes catalans, rebutja la política del silenci. En un post del seu bloc titulat ‘República’ escriu: “…no hauria d’estranyar, per tant, posicionaments com el de Tomás Gomez que pot sonar contundent, però que sempre és millor que un “no comment”. Com a mínim cal un reconeixement dels errors i una rectificació, el mateix que seria exigible a qualsevol cap d’Estat d’un país democràtic”.

Joan Ferran, també diputat del PSC, ha escrit a la seva bitàcora que “algú que gaudeix matant elefants és molt probable que resti indiferent i insensible al patiment dels humans més febles. I a partir d’aquest fet i de molts altres, amics meus, comprovo que la meva passió republicana es dispara fins a nivells insospitats”.

Diagnosi de tot plegat
La rellevància i la gravetat de la qüestió va molt més enllà del fet que si el rei va pagar la seva participació en el safari o si va ser convidat per algun empresari controvertit (el nom que es diu ‘soto voce’ en cercles monàrquics de Madrid és el d’Alberto Alcocer). Arribats a aquest punt, això ja no és el més important.

La qüestió és com recuperar la dignitat, ara seriosament tocada, d’una figura tant important com és la del cap de l’Estat. No estranyi que prengui cos el debat de l’abdicació de Joan Carles I com a recepta necessària a curt termini. És el que estan suggerint ja fins i tot alguns opinadors que es confessen monàrquics. Una nova etapa amb Felip com a cap d’Estat hauria de comportar una clarificació imprescindible de les obligacions, de les servituds i de les responsabilitats del càrrec. Però convé no oblidar que el càrrec de rei xoca de manera frontal amb la declaració institucional de drets de l’home. Ja queden pocs dubtes que la recepta, a mig termini, haurà d’incloure una elecció: mantenir una monarquia en ple segle XXI o millorar la qualitat democràtica optant per un règim on el cap d’estat sigui sempre, com ho són tots els càrrecs electes, responsable políticament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.