Vagues generals i mitjans públics

Vagues generals i mitjans públics

El 30 de setembre de 2010, l’endemà de la vaga general convocada aleshores pels sindicats majoritaris contra la reforma laboral del Govern Zapatero -òbviament molt més tímida que l’actual- es va fer evident que calia ‘donar-li una volta’ al paper dels mitjans de comunicació públics en una jornada de vaga general. En aquella ocasió va quedar clarament descompensat l’equilibri entre el dret legítim dels professionals de les ràdios i televisions públiques del país a protestar i a sumar-se a una vaga si així ho consideraven adient i la funció de servei públic que, òbviament tenen els mateixos mitjans. El 29 de setembre de 2010, la presència de la informació als mitjans públics catalans va resultar insuficient. Com es va escriure en aquest mateix bloc, i com es va assenyalar també en diversos àmbits professionals, van ser els mitjans audiovisuals privats els que van garantir aquell dia la informació puntual i continuada a la ciutadania perquè els mitjans públics, fora d’espais intermitents prèviament pactats, van dimitir majoritàriament de la seva funció social.

Qui signa aquestes ratlles ha mantingut i aplicat sempre -al llarg de 27 anys de professió- la mateixa norma de conducta davant la convocatòria d’una vaga general: la posició personal, favorable o no a la jornada de protesta impulsada per les centrals sindicals ha de ser i de fet és perfectament compatible amb l’exercici professional de periodista. Ho és especialment en una jornada en la qual es tracta d’explicar a la ciutadania què és el que passa als carrers, als centres de treball, als serveis públics, al transport col·lectiu; quan és precisament la informació i la cobertura exhaustiva de tot allò que passa el que permet mesurar el grau de contestació de la ciutadania davant una llei o una política determinada.

Naturalment no pretenc que tothom estigui d’acord amb aquest plantejament. És un punt de vista individual, tan legítim com el d’aquells que mantinguin la posició contrària. Però si passem de l’individu al mitjà, i si el mitjà de comunicació és de titularitat pública, la cosa admet ja pocs dubtes.

Els mitjans públics han de garantir el dret a la ciutadania a estar informats, sobretot en una jornada en la qual la vida econòmica, social i quotidiana de tot el país pot patir canvis o alteracions importants. No per això els professionals de la informació estem renunciant a cap bocí de la nostra condició de ciutadans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *